30 de gener 2013

Hem arribat a un dels laterals fonamentals del Pla Independència 2014



1 - En el Pla Independència 2014 (*), ela·laborat a cavall dels anys 2004 i 2005 per la Direcció de la naixent, aleshores, Catalunya Acció, al lateral dret hi consta un dels factors bàsics però darrers en la seva execució d'un procés d'independència homologat com el nostre i com tants altres: "Relacions Internacionals", paraula acompanyada d'una fletxa que vindria a significar "en el seu moment fem-ho i endavant". Congratulem-nos perquè aquest moment ja ha arribat.

Per a tirar endavant aquesta imprescindible tasca no calen gaires "cases regionals" revestides amb molt bona voluntat però potser poca eficàcia del nom "Delegacions exteriors" o el que sigui. Resulta que l'Estat Espanyol sembla més conscient de les perilloses relacions internacionals que no pas nosaltres i els nostres capdavanters al Palau de la Generalitat.

2 - Ha arribat l'hora, tots ens en adonem, d'emprendre aquesta activitat de cercar suports bàsics internacionals en les potències més valentes. Això sí que tots ho intuïm que s'ha de fer en absolut secret. Un telèfon vermell, uns comissionats com si es tractés d'espionatge positiu i pro actiu, i sobretot la absoluta determinació de guanyar aquest procés per a Catalunya i els catalans.

3 - El primer i més important que ens ha d'acostar i agermanar aquests, ara virtuals, aliats, són els valors que compartim: Amor i passió absoluta per la llibertat, respecte creixent per la democràcia, voluntat per la justícia, equilibri i seguretat, progrés material i espiritual per a totes les nacions, adequació conventiva dins d'Europa,  solidaritat europea i internacional ...

4 - Explorar i pactar els mutus interessos de tot tipus.

En resum:

Cercar la confluència de valors i d'interessos amb els futurs aliats,
 
sense escoltar Espanya, sense fer cabal dels seus exabruptes i atacs, buscant el revolt per fer el que ens cal urgentment sense la seva negativa concurrència.

Salvador Molins, membre de Catalunya Acció

(*) Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, deia aleshores: "sense un pla no hi ha projecte" "sense un pla, ni que sigui de línies generals per anar adaptant-les cada moment, no hi haurà independència". Han passat vuit anys des del moment de l'elaboració d'aquestes línies genèriques que s'han anat complint fil per randa, l'objectiu de Catalunya Acció era portar Catalunya a la seva Independència en deu anys, en falten dos i a hores d'ara ja tenim data per la Consulta d'Autodeterminació possiblement el setembre del 2014.
27 de gener 2013

Preparar el nostre futur proper !


MagdalenaMontsegur | diumenge, 27 de gener de 2013 | 11:46h
Els Parlaments de Catalunya, Pais valencià o Balears són la representació dels partits polítics que han guanyat les curses electorals.

Però caldria que existix una segona cambra, el Consell d'Estat Català, que aplegues a les organitzacions cíviques sectorials com: Sindicats, patronals, Tercer Sector, associacions de veins, associacions culturals i esportives i similars per ocupar-se dels afers sectorials de la vida social, econòmica i culturals.

Cal urgentment una Constitució Catalana, redactada de manera breu, conscisa que reculli els valors fonamentals i la seva evolució. A l'estil català, pròpi del Dret consitudinari.

Cal urgentment una Llei electoral catalana que procuri per afavorir la democràcia directe i participativa, que representi a la ciutadania en els seus àmbits territorials.

També convé articular institucions a nivell dels països catalans, constituir ja una Confederació Catalana que aplegui a partits i organitzacions socials de tots els països amb els que compartim cultura i objectius nacionals.
26 de gener 2013

Isona Passola, en defensa de la nostra plenitud nacional

Isona Passola, 'L'endemà' i com viurem en una Catalunya independent

El dia 4 de febrer presentarà el projecte, un documental sobre les preguntes que suscita viure en una Catalunya independent
La productora Isona Passola, coneguda per la producció de 'Pa negre', ha anunciat avui per Twitter: 'Comencem nova etapa: d'aquí deu dies presento el projecte nou, L'endemà, la pel·lícula del ‪#paísnou‬ amb les píndoles contra la por de votar Sí.' Tot i la piulada, Passola no vol parlar del projecte fins el dia 4 de febrer. Però se sap que 'L'endemà' és un documental que 'vol respondre amb rigor les preguntes que tots els catalans ens fem al voltant de com viuríem en una Catalunya independent. És a dir, amb xifres, arguments, excel·lència i una difusió i promoció massives'.

La intenció de Passola amb la pel·lícula és contribuir a convèncer el màxim d'indecisos per tenir una gran majoria favorable a la independència, que faci possible el suport internacional que serà necessari.

En una carta escrita per Passola per buscar finançamnet, la productora explica: 'Només un documental molt clar pot esbandir la por que és l’únic enemic de debò que en aquests moments té la població de Catalunya; i he triat el cinema per l’impacte que té a tots els mitjans de comunicació i perquè la causa de la independència necessita tota la credibilitat que dóna un mitjà prestigiós com aquest.'

Isona Passola ja va impulsar el documental 'Cataluña-Espanya', que va produir i dirigir, on pretenia fer una reflexió sobre les tensions entre Catalunya i Espanya, des del punt de vista econòmic, filosòfic, històric, a través de diferents pensadors.

Extret de Notícies de Vilaweb
25 de gener 2013

Hem de detectar i trencar tot el joc de reixes que conformen la seva llei i el seu bastó.




El "conflicte de Sobirania" que s'acaba d'encetar entre Catalunya i Espanya (Jordi Barbeta, Subdirector de la Vanguardia en una taula rodona) és el famós, anhelat i esperat xoc de trens (Salvador Molins, BIC-CA)

Aquesta vegada el manifest va de veres ... !

Ahir el Parlament de Catalunya va iniciar de forma oficial el primer conflicte declarat amb Espanya, un conflicte que no tindrà aturador.

Mai Catalunya havia estat tan present a nivell internacional: Tot el món va veure la capital de Catalunya ocupada per una manifestació independentista i pacifista, una manifestació tan gran i ordenada que esdevé la segona més gran de la història europea després de la Manifestació pel Mur de Berlín en un país, Alemanya, d'uns 90 milions d'habitants, quan el Principat de Catalunya només som  7 milions de persones.

El que va passar ahir és radicalment important: a partir d'ara la sobirania a Catalunya ja no és dels espanyols!  Catalunya és subjecte polític i jurídic sobirà!

Navarro l'encerta quan diu: "Declarar de forma unilateral la sobirania de Catalunya és apostar per la Independència. Sobra qualsevol consulta posterior"

També l'encertava el Mundo amb el seu titular "Han robado un derecho a los españoles", sí! els acabem de robar el dret a l'absolutisme, hem trencat un dels seus principis fonamentals, una de les argolles i grillons que ens atenallen  "la soberanía pertenece al Pueblo Español" ara hi ha uns altres amos de la sobirania que ells creien que era de la seva exclusiva propietat.

Ells diran que no, però no val el que diguin ells sinó la percepció que en tinguem nosaltres i les decisions que se'n derivin i que prenguem.

Encara més: hem de detectar i trencar tot el joc de reixes que han elaborat els espanyols amb gran perspicàcia! ... quan ho assolim esdevindrem més lliures cada dia fins a la ruptura total!

Salvador Molins, BIC-Catalunya Acció

---------

Fotografia extreta del Periòdico de Catalunya:

"L'Obama català", el "Moisès català", es va fusionant amb la seva determinació i crec que cada dia interpreta més bé el sentir del seu Poble que a partir d'ara ja és sobirà i aquest fet es fa visible en l'opinió internacional.

No escoltem Espanya!: Catalans! Catalunya! polítics i ciutadans ...

 

Catalans! Catalunya!  polítics i ciutadans ...
No escoltem Espanya!


Mai més l'"escolta espanya" de Maragall -l'avi dels Maragall- era un gest per intentar la justícia però no és possible ... MAI MÉS !!!

o ruïna i esclavatge o plenitud i llibertat ... llibertat de fer i desfer sense donar comptes a aliens estrangers i enemics, llibertat de decidir, llibertat de pactar amb qui calgui i com calgui, llibertat d'administrar el que és de Catalunya, llibertat de ser solidaris amb qui vulguem, com vulguem, quan vulguem ...

Catalans! no us deixeu enganyar ... Catalunya! no et deixis enganyar!

El pacte dels 500 anys ja s'ha acabat!

Ha estat malament ... un fracàs terrible per a nosaltres ... no ens hem entès amb els espanyols, han estat abusos i perversos ... ens han colpejat i robat una vegada darrera d'una altra ... i així dia a dia, mes a mes, any rere any, una centúria i una altra fins a sumar-ne més de cinc ...

... robatoris de tots tipus, materials, immaterials, de dignitat, esportius, artístics, de prestigi ... ens han emmanillat la llibertat amb totes les baixeses de que són tan capaços  ... morts ... tortures ... violència ... bombardejos ... enganys ... impagaments ... supeditacions ... assassinats ... injustícies flagrants ... colonització continuada dia a dia, segona a segon ... empresonaments ... xantatges ... confinaments ... genocidi ... atacs a la llengua ... trepitjant contínuament les transferències actualment assolides ... escanyant-les amb el  finançament insuficient o retardat expressament, són els reis de l'incompliment i la venjança encoberta ...

Prou de tot això !!! deia el meu avi.

Prou d'això !!! digué el Doctor Domènech al costat dels traspassats Barrera i Broggi en la manifestació "Per la Independència" del 9 de juliol del 2011.

Prou d'això !!! diguem-ho tots! no ens deixem enganyar una altra vegada!

Ara, Espanya, no pot fer res contra nosaltres! S'ha acabat l'hora de les vexacions i de les violències, ara no manen ells, ara mana Europa, una gent molt més democràtica i civilitzada que no pas Espanya i els espanyols.

Ara, en els nostres verals, el que val és la voluntat democràtica del Poble!

Nosaltres, els catalans, només hem volgut viure i deixar viure ... ells, no!, ells són possessius "Catalunya és d'Espanya des de fa cinc cents anys" l'"Espanya assimilada" en deien i encara s'ho creuen. Assimilada per la força de la desraó i de la cruel violència ... Prou!

No ens deixem enganyar! Trenquem de pressa perquè aquesta gent són com una aranya verinosa, com una serp "viuda i negra" que mata fulminant si et pot abastar!

Són com un lleó foll i ferotge amb una gana insaciable que veuen perdre la carn que fa tants segles roseguen! Són com una gegant paparra enganxada al mugró més tendre de la terra catalana! temen perdre la llet que els és gratuïta gràcies a segles de terror i de vergonyosa fatxendaria.

Catalans! desperteu! No som seus! no som de "la morta" ... som lliures!
som lliures i som cridats com ho són tots els pobles a la plena llibertat i a la plenitud en tots els ordres.

Lluny de nosaltres Espanya i els espanyols ... Fora!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
24 de gener 2013

Declaracions de sobirania en l'àmbit internacional

A partir d'ara ens calen urgentment:


Fets consumats i confluència d'interessos amb aliats de màxim nivell !

bic - CA

-----

Notícia de Vilaweb:

"Una nova era"

"Els pròxims mesos en l'espai central de la política catalana es consolidarà una gran coalició dels partits democràtics amb un programa en favor de la república catalana. I de la seua mà guanyarem."  (Vicent Partal, Director de Vilaweb)
-------------
Article del Pati al Descobert extret del Diari Ara:
És habitual fer pronunciaments similars al de Catalunya abans de ser independents

Declaracions de sobirania en l'àmbit internacional

PANCARTA MÍTICA
 L'ara ja mítica pancarta de la gran manifestació de la Diada del 2012 va presidir ahir l'acte de suport a la declaració.

PANCARTA MÍTICA:
L'ara ja mítica pancarta de la gran manifestació de la Diada del 2012 va presidir ahir l'acte de suport a la declaració.
A. GEA / REUTERS


La declaració de sobirania votada ahir al Parlament no és ni de bon tros una anomalia si fem un cop d'ull a altres processos. Molts països d'una manera o altra han declarat davant del món la seva sobirania i per tant la seva existència com a subjecte polític i jurídic per sobre la legitimitat del seu estat matriu.  

Es podria pensar que la declaració de sobirania és, de fet, una declaració d'independència. A vegades aquesta declaració ha estat, a efectes pràctics, el mateix que la declaració d'independència. En aquest sentit només cal recordar el document que van signar les tretze colònies de l'Amèrica del Nord el 1776 per absoldre's de la seva lleialtat a la Corona britànica. Però en altres contextos hi ha nacions que han necessitat afirmar la seva sobirania i la preeminència de la seva voluntat, per sobre de cap altra, per tal de plantejar-se el seu propi futur.

Repúbliques bàltiqueS

Aquest va ser el cas, per exemple, de les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània), on molt abans d'independitzar-se els respectius òrgans de govern (soviets suprems) van aprovar textos similars acollint-se a l'autodeterminació i a la legalitat pròpia. Però mentre que d'una banda la federació soviètica dissenyada per Lenin en teoria reconeixia el dret a l'autodeterminació, de l'altra les repúbliques bàltiques havien perdut la seva independència el 1940 arran del protocol secret del pacte Ribbentrop-Molotov, que havia permès l'ocupació russa del seu territori. Així doncs, les declaracions de sobirania volien acollir-se a l'autodeterminació i a la vegada reparar una annexió injusta per l'estat soviètic. Els moviments iniciats per les repúbliques bàltiques van arrossegar gairebé tota la resta de repúbliques soviètiques a formular declaracions de sobirania similars.

Iugoslàvia i Txecoslovàquia

Encara dins el marc de l'antiga Iugoslàvia, i just després de les primeres eleccions multipartidistes la primavera del 1990, el Parlament eslovè va aprovar una declaració de sobirania prèvia a la convocatòria d'un referèndum sobre la secessió del país que se celebraria només uns mesos després. La declaració, que va ser considerada anticonstitucional pel Tribunal Constitucional iugoslau, va invalidar les lleis federals sobre territori eslovè. En un altre context, la separació pacífica de l'antiga Txecoslovàquia també va anar precedida per una declaració votada al Parlament eslovac. Ara bé, el text declarava la sobirania de la futura república però a la vegada en reivindicava la secessió de Txèquia.

Escòcia i el Quebec

Finalment, si fem un cop d'ull als casos del Quebec i Escòcia, ambdós en contextos liberal-democràtics, observem que les declaracions de sobirania no han estat necessàries per exercir el dret a decidir. Al Quebec la coalició sobiranista formada pel PQ, el BQ i ADQ va incorporar una declaració de sobirania al preàmbul de la mateixa llei que va sotmetre a votació en el referèndum del 1995. En aquell referèndum es va votar sobre la secessió sense necessitat d'afirmar el dret a decidir de manera prèvia. Per la seva banda, a Escòcia el govern independentista d'Alex Salmond ha obtingut un acord amb el govern de Londres per convocar un referèndum la tardor del 2014. No obstant, cal recordar que Escòcia manté el seu bagatge constitucional amb la Claim of Right del 1689, un document històric que va afirmar la sobirania del seu Parlament i que una convenció en defensa de l'autogovern (de laboristes i conservadors) va renovar el 1989 amb motiu dels tres-cents anys del document.

En resum, les declaracions de sobirania han estat una constant al llarg de la història malgrat que en contextos democràtics l'afirmació del dret a decidir ha acostumat a ser acceptada pels governs centrals, com el canadenc i el britànic, sense necessitat que fos votada.

(Extret del Diari Ara)

17 de gener 2013

Manifest conjunt de l'AMI i l'ANC sobre La Declaració de Sobirania

L’ANC i l’AMI aposten per una Declaració de Sobirania sense rebaixes


(1)  -  L’Assemblea dóna el tret de sortida a la campanya pel ‘sí’ en les concentracions convocades el dia que s’aprova la Declaració
(2)  -  La Declaració de Sobirania és “transcendental” per a l’exercici del dret a l’autodeterminació i l’objectiu que Catalunya esdevingui un nou Estat independent.
Així ho han expressat en roda de premsa la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, i el president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), Josep Maria Vila d’Abadal, que han expressat que la cerca del consens no pot suposar que es rebaixi el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i jurídic.

(3)  -  “La Declaració ha de deixar clar que és el poble  català, sense ingerències externes, qui ha de decidir el seu propi futur”, ha afirmat Forcadell.
La presidenta de l’ANC ha explicat que

(4)  -  aquesta Declaració ha de garantir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, i ha afegit que
(5)  -  ni l’AMI ni l’ANC no acceptaran una pregunta que no sigui clara i concisa sobre la independència de Catalunya amb dues úniques respostes possibles: “Sí” o “No”.
(6)  -  Qualsevol altra cosa “significaria rebaixar l’esperit de l’Onze de Setembre”, en què el poble català va expressar la seva voluntat d’esdevenir un Estat independent.

Concentracions

Forcadell i Vila d’Abadal han avançat que el proper dimecres 23 de gener, dia en què el Parlament ha d’aprovar la Declaració, hi haurà concentracions davant el Parlament i, posteriorment, dels ajuntaments dels municipis del país per expressar el suport al text i donar el tret de sortida a la campanya pel ‘Sí’. “Ha arribat l’hora de treballar per consolidar i eixamplar la majoria social favorable a la independència per tal de guanyar el referèndum”, ha dit la presidenta de l’Assemblea, que ha afegit que “el dia de l’aprovació de la Declaració explicitarem l’inici de la nostra campanya per arribar als indecisos i fer-los partícips d’aquest projecte tant important”.
A les concentracions es farà lectura d’un manifest en què s’instarà a la societat a treballar per la independència i “arribar a tots els racons del país per tal que quan els ciutadans de Catalunya exercim el dret a l’autodeterminació ho fem de forma clara i inequívoca pel sí a la llibertat i al nostre futur com a poble”.

Fotografies: Galdric Peñarroja
data-edició: 

________

El Poble Català "menut" i responsable conscient de les seves llibertats convoca ...

Convocatòria al Parc de la Ciutadella per l'Estat Català Independent i per una propera i urgent Declaració d'Independència al Parlament:

El Poble Català "menut" els hereus d'aquells catalans que es van plantar pels nostres drets seculars aquell llunyà 11 de setembre del 1714, conscients encara avui de les nostres llibertats convoca de nou a tots els catalans de la darrera Gran Manifestació de l'11 de setembre d'enguany, aquesta vegada amb el lema més potent i clar:

CATALUNYA NOU ESTAT INDEPENDENT

i amb el clam "Declaració d'Independència" unilateral i urgent!

el convoca a fer-se present el proper 23 de gener d'aquest 2013 al Parc de la Ciutadella davant del Parlament de Catalunya mentre polítics elegits el propassat 25 de novembre estiguin debatent la Declaració de Sobirania.

Quins objectius persegueix aquesta convocatòria i l'esmentada concentració que n'esdevingui?:

1  - Fer saber i recordar de nou a tot Catalunya, partits polítics i càrrecs electes inclosos, que la Gent de la Gran Manifestació amb el seu clam de Catalunya Nou Estat Català  a Europa fou el catalitzador de les proppassades eleccions en les que van guanyar clarament els qui defensaven la convocatòria d'un Referèndum per consultar la voluntat dels catalans en aquest sentit.

2 - Avisar i obrir els ulls dels catalans perquè no siguin incauts i  no permetin que actituds autonomistes, encaixistes i enemigues de la nostra llibertat que practiquen tots els partits polítics amb més o menys intensitat i insistència, puguin tergiversar, escamotejar i desvirtuar aquest primer pas que representa l'esmentada Declaració de Sobirania.

3 - Reivindicar la necessitat de posar-nos tots mans a l'obra, no tan sols per fer la Consulta sinó per fer-la tal com cal per a poder guanyar la nostra llibertat.

4 - Fer saber que no acceptarem com a vàlida cap jugada enganyosa entorn de com de clara, senzilla i única ha de ser la pregunta que haurem de respondre els catalans: Sí o No volem ja la nostra independència.

5 - Fer costat al nostre Parlament en l'exercici de la seva tasca.

6 - Fer una defensa clara i ferma de l'objectiu que volem assolir: L'Estat Català Independent.

7 - Avisar a tots els catalans, a l'ANC, a l'AMI i als Partits Polítics, Sindicats, Agrupacions i Societats que ens cal la voluntat de guanyar aquest referèndum per a retornar a Catalunya i als catalans tots els seus Drets i les seves llibertats.

Catalunya Acció.

data-edició: 
Dimecres, 16 de Gener del 2013
16 de gener 2013

Permisos d'Espanya i d'Europa, no gràcies!

anselm | dimecres, 16 de gener de 2013 | 10:54h
Carles Benítez Baudés, membe de l'equip de Llibertat.cat

CARLES BENÍTEZ BAUDÉS, MEMBRE DE L'EQUIP DE LLIBERTAT.CAT

- Reapareixen propostes d’arrel espanyolista sobre el referèndum -
S’equivoquen de mig a mig els qui es pensen que el pas a la Independència serà una evolució tranquil·la i que permetrà la instauració del nou estat independent amb permisos i somriures dels amos espanyols i dels capitostos europeus.
Cal estar preparats per al moment, però allargar excessivament els terminis juga contra els interessos del poble català perquè, si bé necessitem un cert temps per a convèncer els menys convençuts i per a augmentar el suport internacional, l’Estat espanyol anirà escanyant el règim autonòmic. Sense oblidar les possibilitats que té aquest Estat per a intoxicar i enrarir les ments cada dia que passa.
Els responsables polítics (dels partits però també de les entitats cíviques i polítiques no partidistes) han de ser conscients de la necessitat d’una decisió més urgent del que haurien desitjat, perquè l’oportunitat es presenta, i s’ha de fer efectiva; la data no es pot triar a voluntat.
Tothom sap que el plebiscit sobre la independència no es podrà fer amb consentiment de l’Estat espanyol – vull dir un plebiscit vinculant amb tots els ets i uts amb una pregunta clara (de sí o no) i realitzat en el marc del Principat de Catalunya, que és on es pot guanyar. L’Estat espanyol intentarà imposar un referèndum confús, en què hi entrin més preguntes, de manera que la interrogació crucial en resulti manipulada; i que aquest referèndum tingui lloc en el territori de tot l’Estat espanyol, seguint la proposta dels Ciudadanos que, com sabem i ha estat denunciat, té l’objectiu de burlar-se del dret d’autodeterminació de la nació catalana.
No cal dir que tots els autonomistes que s’han disfressat d’independentistes aquests darrers mesos correran a participar en aquesta cerimònia de la confusió perquè tenen por de ser independents sense el permís dels amos, i en el moment decisiu els tremolen les cames de tan súbdits com se senten.
Acceptar un referèndum manipulat d’aquesta manera seria no sols un error greu contrari a la voluntat de la nació catalana tan repetidament i fermament manifestada, sinó també una equivocació per a qui ho defensi perquè es trobarà amb el rebuig massiu del poble català. Acceptar, en aquest moments que la Consulta és un afer espanyol com ha publicat un article a Tribuna Catalana sota el títol de S’ha fet un primer pas, és escopir damunt el dret d’autodeterminació i és la manera de desinflar la força independentista de la mobilització popular creixent dels darrers mesos . La Independència és un afer entre els catalans i l’Estat i de cap manera ha de ser reduït a una farsa que nega l’autodeterminació per ella mateixa, a l’estil dels referèndums del franquisme en els quals els catalans hem estat forçats a participar seguint l’esport cínic de jugar sempre a perdre. Ara hem de guanyar i hem de fer valdre i prevaldre la voluntat del poble català en el lloc on tenim condicions per a fer el salt polític a la Independència.
Tampoc no hem d’acceptar que ens demanin quin tipus de relació volem amb Espanya perquè ja les hem provades totes, i totes són dolentes: ara hem de ser consultats sobre la Independència Sí o No, sense subterfugis ni preguntes evasives.
Com que tothom sap que això no serà possible, en forma d’una consulta oficial espanyola, caldrà que preparem la ruptura institucional (que hi ha de ser, malgrat el que prediquin els predicadors de la por) de la manera que l’endemà de la nostra decisió col·lectiva cap de les mesures contra el català i contra la nostra societat i economia deixi de tenir vigència, i no entri ni un sol euro a la caixa de l’Estat espanyol. És així de senzill. És el que cal preparar. Donar-hi més voltes és entrar en un terreny de putrefacció mental que només ens pot portar al desastre.

"el referèndum –o la declaració d’independència- s’acosta, i el país ha de saber què farà ICV?"

ibc | dimarts, 15 de gener de 2013 | 23:55h
 
 
UDC, PSC i ICV ocupen la franja intermèdia, com més va més estreta, que hi ha entre les forces que propugnen la independència del Principat i les que s'hi oposen. Cada cop més estreta perquè les solucions federals s'han revelat impossibles de dur a la pràctica en aquesta Espanya políticament primària que, al capdavall, és l'única real (amb totes les excepcions impotents que calgui). ERC ja fa anys i CDC darrerament s'han inclinat cap a la banda de la sobirania completa, mentre que el PP i Ciutadans sempre han defensat l'unionisme en forma d'un estat espanyol autonòmic que voldrien corregit cap a una centralisme més gran.

I què passa amb els partits que hi ha enmig dels dos pols? (Per cert, que trobar-se enmig no vol dir ser al punt mitjà virtuós: en aquest hi ha els independentistes, perquè -alerta!- l'extrem oposat a la dominació espanyola de la nació catalana seria la dominació catalana de la nació espanyola i no pas la independència nostra. Entesos, Navarro?)

Una part d'UDC pretén que el partit d'en Carrasco i Formiguera (!) faci d'obstacle a la independència. Això és inadmissible perquè, a banda que aquest sector, de moment malauradament majoritari, l’encapçala en Duran i Lleida, una persona massa àvida de poder i que no compleix la paraula donada, Unió és una força política el pes de la qual és ignot, atès que no es va presentar pas sola a les darreres eleccions, sinó en coalició amb CDC, i amb un programa comú en què, malgrat les ambigüitats, s’apuntava clarament cap a la constitució d’un estat català dins la Unió Europea. Que per això els van votar. Abandonar ara el vaixell seria trair els electors. Cal que algú faci que UDC torni a ser UDC.

El PSC ha de triar entre la independència i la dependència. Mirar si s’estima més la llibertat o si, al contrari, prefereix viure en un estat que o bé nega al poble català la condició de subjecte i, doncs, l’existència, o bé creu que aquest ha d’estar sotmès i, per tant, condemnat a no tenir dignitat. El PSOE solament és el policia bo d’aquesta història. I en Navarro ja ho sap. El PSC ha de demostrar que és alguna cosa més que un trist grup de cercadors de poder i de petits cacics locals. I el PSC ha d’entendre que els únics que sincerament li donen la mà per salvar-lo són els independentistes, que l’esperen com al fill pròdig i que valoren l’aportació que podria fer a la construcció de l’esquerra nacional. El PSC amb els unionistes caminarà cap a la irrellevància social, ja que no té ara mateix un projecte prou nítid ni el separa una distància prou gran del seu perseguidor en nombre de vots, el PP, per poder, com han dit, liderar el no.

Segurament que UDC i el PSC han de passar de la defensa merament retòrica del dret a l’autodeterminació a creure-se’l de debò. I, encara més, s’han d’adonar que la independència ja és l’única via, i no pas la federació ni la confederació. En aquest camí, almenys en la defensa de l’autodeterminació, ICV els porta avantatge. Ara diu que hi conviuen federalistes i independentistes, i m’imagino que els primers, per tradició política, ideologia i motius sentimentals, són reticents a fer el pas. Però el referèndum –o la declaració d’independència- s’acosta, i el país ha de saber què farà ICV. Aquesta ha de veure que, avui, la millor garantia de progrés i de democràcia al nostre país és la independència, i que el millor model per als pobles ibèrics és l’escandinau: col·laboració estreta des de la llibertat de cadascú.

Aquests tres partits (o quatre, comptant-hi EUiA) es troben en una cruïlla: han de saber triar (i tenir el coratge de fer) el millor per al país.
13 de gener 2013

Xip de fermesa i/o diccionari de sinònims Català-Anglès Diplomàtic:




En diuen diplomàcia però no ha de ser una qüestió tova perquè sempre parlen de coses que de toves no en tenen res!

Catalunya durant més de tres-cents anys ha estat sotmesa a continus atacs genocides per part del Regne de Castella fins al 1832 i per part d'Espanya -nova nominació que se li donà aleshores al Regne de Castella i Nacions annexionades segons argot de l'època. El patiment que han acumulat els catalans en forma de morts, tortures, càstigs de tota mena, robatoris i espoliació ha generat un pòsit de por i manca de confiança en ells mateixos que ha matxucat el sentit de les paraules i la lucidesa i habilitat dels catalans en fer-les servir amb tota la seva força i lluïssor.

Això cal tenir-ho en compte per entendre l'expressió de l'anhel de molts catalans més debilitats en aspectes del seu caràcter que altres catalans més compromesos en la lluita diària per l'alliberament de tota la seva nació.
Això també cal tenir-ho en compte perquè en aquests moments, polítics, blogaires i la majoria de mitjans estan immersos en una mena de moda per fer servir aquest llenguatge tou i llefiscós d'aigualiment i debilitament del sentit d'aquestes coses.
Uns es deuen pensar que amb un llenguatge així convenceran més, altres l’utilitzen  potser per assolir l'efecte contrari "desactivar més" -tot està inventat, i molt sovint el mal és més hàbil i astut que el bé-, i uns tercers potser fan servir aquest llenguatge imprecís,  jugant amb la bona fe dels incauts catalans i amb les seves ganes de plena llibertat, per dins de la imprecisió guanyar vots i suports, i per acabar fent la seva i portar Catalunya de nou a qualsevulla mena de submissió, sub alternança (Broggi dixit) o a una independència borda on res no canviï del statu quo.

Cal il·luminar les paraules i el llenguatge per a treure la pols i el fang que desfigura encara avui aquestes paraules i la nostra capacitat d'expressar-nos i per superar els elements de confusió que hi provoca la por atàvica a no ser acceptats tal com som els catalans, tot això, tot hi trobant-nos ja en situació molt avançada en el camí del nostre alliberament nacional.

És per tot això que recomano a tots els catalans més convençuts i implicats que no es pensin que els seus interlocutors, per molt indecisos que siguin, siguin també ignorants, idiotes o malaltissos de caràcter. Per tant no els tractem com a tals fent servir paraules debilitades i ambivalents o poc precises quan la gent necessiten escoltar convenciment, virtut, fermesa, lluïssor i potència!

Molts dels immigrats nostrats han vingut de països com la mateixa Castella que naturalment no tenen ni per aproximació el complex d'esclau que encara patim molts catalans per les giragonses de la història que tan cruament hem patit, aquesta gent que ens rodeja i que per alguns poden semblar gran part dels indecisos agraeixen les coses clares i la xocolata espessa, un llenguatge clar, convençut i ho repetiré mil vegades, un llenguatge potent, lluny d'acotar el cap quan parles i fer anar les mans com ones d'aire cargolades pels efectes del calor per convecció.

Si la Independència és una cosa potent ... molt potent! ... Si la Independència és un dels valors de més transcendència de tota nació .... per què fem servir sinònims que l'esquivin, que esquivin la seva veritable potència de llibertat i de progrés que significa i comporta... per què coi l'amaguem sota el mot "sobirania" un mot que no expressa clarament on comença i on arriba la capacitat de tirar endavant o endarrere?

El mateix que val pel mot "sobirania", quina? val pel mot "estat propi", quin? i val també pel mot "Consulta", referèndum o no? vinculant o no?

Ens cal doncs un xip interior o en la seva absència un diccionari de sinònims, en llengua catalana i la seva corresponent traducció a l'anglès de la diplomàcia internacional, per tal que es comprengui plenament el significat del que estem fent, perquè ho comprenguin els anomenats "catalans indecisos" i perquè ho entengui la comunitat internacional i sobretot les Cancelleries d'assumptes exteriors dels Països favorables i també dels Països indecisos envers la Independència de Catalunya:

Estat propi és sinònim d'Estat Català Independent.
(En l'escrit d'Anna Salvador ja apareixen els termes "estat propi" i "estat català" en punts i apart diferents)

Consulta és el sinònim de Referèndum pels catalans porucs i temorencs .
(En l'escrit d'Anna Salvador ja apareixen els termes "consulta" i "referèndum" en punts i apart diferents)
Jo aconsellaria l'ús de les paraules plenes i lliures tal com volem Catalunya, plena i lliure!
Almenys l'Anna Salvador ha fet servir alguns, no pas tots, sinònims que es complementen i gradualment volen poder significar el que ens cal assolir, ho entendran els conqueridors, els dèbils, els porucs ... els penso mal anomenats indecisos?

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

12 de gener 2013

ESTATUIR CATALUNYA, document de treball.

rginer | Catalunya-Independència | divendres, 11 de gener de 2013 | 11:54h
El mes d'octubre de 2012 es va publicar un document, ESTATUIR, un informe completíssim, elaborat per experts. Els ciutadans i ciutadanes hauríem de llegir-lo, tots, i a continuació escoltar  o no, els polìtics, perque ja han començat a sargir la seva teranyina política. Estic segura que els que hagin llegit aquest Estatuir ni els feran cas, entendran que tot el que diuen és fer volar coloms i continuar com fins ara, exercir la partitocràcia.

El document que avui s'ha filtrat a la premsa és ni més ni menys un document de treball, per començar, per dialogar, per fer esmenes.

Hi ha polítics que prioritzen el partit abans que el país.


ESTATUIR  CATALUNYA - Les accions per establir un nou Estat
ha estat escrit per Salvador Cardús, Ramón Folch i Sergi Rovira. Un informe completíssim el.laborat amb la col.laboració i opinió de diferents experts des de Carles Boix, a Antoni Serra Ramoneda, Gemma Brió, Guillem López-Casanovas, Eduard Vallory, Gabriel Borràs, Jordi Foz i d'altres.

Un simple click a l'enllaç -  ESTATUIR  - i comenceu a llegir. És un informe-document obert, per discutir, per millorar, per arribar a un acord, per saber el camí a prendre. És un informe on està tot el que el poble va expresar el dia 11 de setembre de 2012.
És el començament del camí per la independència.

Bròquil is OVER !
10 de gener 2013

Símptomes de Perill d'una LOAPA "Mas-Rajoy-princep-Pujol" contra l'independentisme.




No em fa cap gràcia l'article d'opinió de Jordi Pujol al Punt-Avui+ d'avui.

No em fa cap gràcia perquè en aquests moments de reforçament aparent de la voluntat de Ciu d'anar vers una Consulta el 2014, no lliga, no es fa comprensible un article que enlloc de reforçar la moguda independentista es dedica a repassar els mínims autonòmics que li calen a Catalunya per poder tirar endavant segons J.Pujol.

Si algú es pensa que Jordi Pujol la no mana dins de Ciu va ben errat. Aquest domini de l'ex President Pujol sobre les ments convergents ja es va fer palès en els prolegòmens de la darrera campanya electoral i en la mateixa campanya pel proppassat 25-N.

L'home del pul·lòver beig d'estar per casa, aquell home que dos passes enrere feia costat al Mas aquella ja llunyana nit mentre aquest, el Mas, anunciava per TV  la traïció del Concert Econòmic Solidari -en termes de Ciu- al final dels tràmits del caduc i ja mort -per sort- estatut capat i ribotat; aquell home -Jordi Pujol- encara mana massa i escriu de nou, d'estar per casa, un article rebaixat, rebaixant i deixant a pocs centímetres de terra l'aspiració nacional dels catalans.

SOS !!! L'home del pul·lòver beig d'estar per casa, ha parlat! no us penseu pas que es tracta d'un article ingenu, no! em temo que es tracta d'una LOAPA convergent -entenguis convergent com parlant dels nobles traïdors de Braveheart- una LOAPA convergent en tota regla que podria haver estat maquinada en una reunió d'alt nivell que tots plegats hem pogut veure amb preocupació justificada dins d'un tren, en aquest cas hi havia el Príncep espanyol, substitut ja del seu caducat pare en representació de la monarquia borbònica, monarquia de la que tots hem de tenir present la seva naturalesa altament i permanentment corrosiva contra Catalunya. Al mateix vagó i sembla que sols hi havia el cap de Govern espanyol l'enemic número dos de torn perquè el número u era l'esmentat príncep, també hi havia naturalment el President autonòmic i colonial català, no oblidem encara la seva naturalesa autonòmica i colonial.

De què van parlar!? Quan s'ajunten aquesta gent Catalunya perilla!

Les converses i el bon rollo entre el rei caducat i l'home del pul·lòver beig d'estar per casa han lligat de peus i mans Catalunya durant més de 30 anys. Entre secrets, fidelitats inconfessables i inconfessades, antics problemes bancaris amb alt perill de possibles xantatges, l'"ara no toca" persistent i esgotador i des de fa poc l'"ui, és tan difícil" fan témer el pitjor i també inconfessable: el "Farem molt o farem veure molt per acabar no fent res!

Per acabar-ho d'adobar tot plegat, quina pudor de socarrim fa el desenllaç del cas Pallerols, judicatura, partits, Rajoy, príncep, Mas, estaments madrilenys del poder central colonial espanyol, tot plegat emmerdat i barrejat! quina pudor de socarrim i de MERDA en majúscules ... , quines prebendes, quins favors, quins silencis ... tot plegat a canvi de què? !!!

Perquè tinguem-ho en compte catalans que anhelem la nostra pàtria lliure i neta, tot té un preu! i nosaltres això no ho podem permetre ni nosaltres els castigats catalans ens ho podem permetre.

Obrim els ulls ben esbatanats perquè una vegada més ens volen fotre!
No ho permetem!
Visqui Catalunya lliure! mori la partitocràcia bruta que ens ha tocat patir!

I Espanya, tinguem-ho ben clar! que s'espavili sense nosaltres!

Rajoy i príncep i els que en puguin ser còmplices marxeu cap el centre de la vostra estimada "meseta" i no ens emprenyeu mai més!

Salvador Molins i els homes i dones del BIC, membre de Catalunya Acció

El líder ha de ser de veritat el primer, el millor independentista !

"Creure en Catalunya i en la seva plenitud" ******

Jericó
mtorrents | dimarts, 11 de desembre de 2007 | 13:29h (Maria Torrents, CA)

El reputat coneixedor de la naturalesa humana, A. Robbins, ens recorda que "els recursos que necessitem per canviar qualsevol cosa en les nostres vides, són  dins nostre ja en aquest precís instant ".

Allò que sovint no els deixa aflorar, i fer que el canvi efectiu s'esdevingui, són les neuroassociacions que hem creat en les nostres conductes, les quals han generat uns hàbits que ens desvien de l'objectiu  a assolir. Aquest habits ens encallen  en  l'anomenada "zona de comfort". Aquella zona "ja coneguda", per sortir de la qual  cal sovint experimentar la manca de comfort  de trencar les velles neuroassociacions, els vells hàbits. Cal coratge i lucidesa per entrar  en un nou nivell de consciència que es reflecteixi en la nostra vida quotidiana.

Dues condicions per crear canvis consistents en les nostres vides  són:

- tenir una consciència clara i determinada d'allò que vols, perquè " res no passa en la nostra experiència, si no és a través de la pròpia consciència".

- tenir unes raons poderoses, uns perquès prou potents que t'empenyin cap al canvi inexorablement.

Aquestes dues condicions, però, queden reduïdes  a no res, si continuem fent les mateixes coses, practicant les mateixes conductes que ens han situat on som. Si no som capaços  de canviar les estratègies  que ens han abocat a la situació insatisfactòria de què volem sortir, les nostres vides no canviaran, i només experimentarem més dolor i frustració.

Quan traslladem aquestes consideracions a la nostra vida nacional, ens adonem que les dues condicions essencials es van definint cada dia més clarament per a molts catalans. Volem la independència  perquè ens hi juguem ja no  només el nostre benestar material i psicològic, sinó la nostra mateixa existència com a catalans.

Tenim, doncs, l'objectiu clar i unes raons prou sôlides, perquè tenen a veure amb la integritat del nostre Esser col-lectiu.

Què ens té, doncs, continuament encallats en aquest fangar?

La raó fonamental d'aquest fracàs continuat  s'ha de cercar en la praxis de la  classe política catalana, que està instal.lada en la seva zona de "comfort", practicant les mateixes velles estratègies  que ens han portat a aquest cul de sac. L'estratègia dels colonitzadors, dels que inoculen la mentida  cercant la confusió i l'afebliment del nostre poble, i  l'estratègia dels que accepten la colonització i en fan el seu negoci. Ambdós bàndols s'alimenten i es necessiten mutuament  per poder-se continuar mantenint a la seva zona "de comfort", amb les panxes plenes i les llengües  impostores. I tot això mentre condemnen aquest poble a la indignitat, negant-li l'expressió del seu Esser.

Tenim d'una banda, doncs, els que defensen  el dret del colonitzador. Les seves estratègies tenen com objectiu l'afebliment progressiu del poble català i la seva desaparició. Per això el seu interès a amagar els nostres símbols i  a substituir la nostra llengua per la dels colonitzadors. En aquesta línia  el darrer atemptat perpetrat pel govern del PP de tancar el repetidor de TV3 al País Valencià, no és el més greu, encara que sí  el més desvergonyit i brutal, però hem de tenir clar que  la insidia practicada  continuadament  pels socialistes   és  tan o més  letal que la practicada pel PP,  perquè  és més subtil.

Els nostres colonitzadors i els seus  fidels botiflers no  es cansen de repetir que en democràcia tothom té el mateix dret  a defensar el seu punt de vista. S'obliden que la democràcia va  ser una conquesta política per defensar la llibertat, no  els drets dels opressors, dels colonitzadors. I quan aquesta democràcia es perverteix per justificar una  situació a la qual s'hi ha arribat per l'ús de la força i l'abús de les lleis, dictades només a favor de l'usurpador (1), aquesta democràcia és una comèdia. Una comèdia que no es creu ningú que tingui dos dits de front  i un veritable sentit de la justícia i la llibertat.

A tots aquests colonitzadors que quan els ha convingut s'han emparat  en les armes per reduir-nos i sotmetre'ns  i que ara s'emparen en  la "seva democràcia" per acabar de rematar la feina que fa 300  anys que els dura, se'ls ha de dir ben clar que davant la justícia que "ve de dalt", la justícia de l'Esser, no tenen cap dret sobre la nació catalana, per molt que ells se l'otorguin amb les seves lleis. Perquè l'autèntica justícia només reconeix el dret  a  aquells homes que treballen  per la llibertat i per la plenitud dels pobles, no els que utilitzen el nom de la  justícia o de la democràcia com a eina exterminadora.

A tots els colonitzadors, els instal.lats a Madrid, i els instal.lats a  la nació catalana els diem ben alt que no els reconeixem cap dret. I denunciem  amb veu clara  que el genocidi que cometen contra aquest poble  és  el  més gran abús de poder que es pot  perpetrar: el crim contra tot un poble.

No els reconeixem cap dret, però si que els exigim l'acompliment d'un deure, que el procés de canvi de consciència  que està experimentant la nació catalana  els obligarà a fer efectiu, per grat o per força: que deixin allò   de què s'han apropiat i mantenen per la força, i  a força de mentides i manipulació mediàtica. Que treguin la grapa de sobre la nostra nació, a fi que poguem restituir-nos allò que se'ns va arrabassar brutalment: la nostra llibertat, la nostra plenitud com a poble. La nostra ànima nacional.

Pel què fa als polítics que diuen, i potser s'ho creuen, defensar la nació catalana, crec que s'haurien de replantejar seriosament les seves estratègies  de submissió al colonitzador.

On  ens han portat els seus ingenus intents d'encaixar-nos amb Espanya? Els resultats són evidents.

La nació catalana està en una situació de fallida absoluta en tots els nivells, i malgrat això, encara continuen aferrant-se  a les seves posicions autonomistes, amb la vana esperança que les coses s'arreglin.  Un savi va dir que la  definició més gran d'insensatesa, d'alienació mental " és seguir practicant les mateixes estratègies una vegada i una altra i esperar-ne uns resultats diferents".
Això és precisament el què fan aquests defensors dels nostres interessos nacionals!!

El que ens hauríem de preguntar és si practiquen aquestes actituds  de bogeria suïcida  per manca d'intel.ligència, o perquè l'ànima  d'esclau que tota colonització desenvolupa en els colonitzats, els escanya el coratge de  reconéixer que amb les seves actituds claudicants i acomodatícies només justifiquen la feina del colonitzador: la nostra mort col.lectiva.

Aquets trets definidors del caràcter dels representants polítics "catalanistes" i "independentistes?!": la ingenuïtat, la intel.ligència obcecada, l'ànima d'esclau......que cap país lliure toleraria  en els seus representants polítics  no  són, però, els seus pitjors pecats.

M'atreveixo a dir que la seva culpa més greu és la seva absoluta manca de confiança en el poble català. La seva absoluta manca de confiança en la nostra capacitat d'esbandir la mentida que ens atenalla i  guanyar la llibertat. De fer el salt de consciència que farà la llibertat  una realitat  inevitable.

No saben aquests senyors que  les creences dels líders d'un poble es projecten sobre la seva gent?

El líder que coneix  profundament l'ànima del seu poble  i confia en la seva gent té la capacitat  de fer brollar totes les potencialitats magnífiques  que estan esperant per sortir en escena. Aquesta és la tasca de l'autèntic líder: infondre autoestima,  fer créixer la confiança i  posar a l'abast de la seva gent els recursoso emocionals  i psicològics perquè puguin desplegar totes les seves capacitats. La tasca de l'autèntic líder és recordar  al seu poble, amb les seves actituds, amb les seves paraules i amb les seves accions, que són capaços de tot. Que la plenitud és al seu abast.

Amb  un paper d'anti-lideratge  total, els polítics catalanistes i independentistes que ara  ocupen els escons del nostre Parlament, exerceixen amb la seva manca de confiança i d'amor  per aquest poble, una influència perniciosa  sobre l'estat anímic de la nació catalana. Les seves actituds fan el nostre poble més esclau, més mesell, més trist i més infeliç, perquè li neguen el dret més essencial de tot ésser: la reconeixença de la seva vàlua, de les seves capacitats, de la seva bellesa interior i de la seva plenitud.

I amb la seva actitud retardatària, frenen l'eclosió d'aquesta nova consciència  que té com a senyera la llibertat.

Malgrat els seus esforços, però,  ja no hi ha res que pugui frenar la instauració d'aquesta consciència. I la seva  presència cada dia més arrelada en el cor de més i més catalans, serà el què anorrearà  la vella consciència que ara es debat en ple protagonisme en la nostra vida pública.

S'esdevindrà com en la imatge símbòlica de l'enderrocament de les muralles de Jericó. La vella consciència, la dels colonitzadors i la dels esclaus  donant-se suport mutuament, formen la muralla que ofega la ciutat. Una nova consciència arrelada en la Veritat i  la Justícia, que vol la plenitud  del poble, fa cap davant les muralles  i no fa res més que donar-hi una volta cada dia, durant set dies, fent sonar el corn, fent sentir la seva veu. I el setè dia, les  muralles- la vella consciència- s'esfondren. La consciència superior  ha reduït al no res l'antiga concepció de la realitat.

No és casualitat que es donin voltes a les muralles durant set dies i què al setè dia s'esmicolin. El número set simbolitza la plenitud. Calen set dies, simbolicament parlant, perquè la nova consciència s'instauri en el cor dels homes. En el moment que aquesta consciència s'ha arrelat, la vella s'esvaeix.
Tampoc no és casualitat que la data del 2014 contingui el número set. Ens assenyala  la data de la  instauració definitiva de la nova consciència com a rectora dels nostres destins nacionals.

Mentrestant Catalunya Acció, amb tots els catalans  portadors de l'estendart de llibertat, hem començat a donar la primera volta a les muralles tot fent sentir el corn, la crida d'allò que està reclamant el seu legítim lloc. Hem començat les voltes, que es continuaran, una per cada any, dels set que ens separen del 2014.

(1) l'exèrcit, el control mediàtic, les lleis contrâries  a la llibertat i plenitud del nostre poble. Lleis que han esquarterat el nostre poble, lleis que  han situat la nostra llengua en un  ghetto en procés d'extinció.


Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Escrit l'11 de desembre del 2007
07 de gener 2013

"Ara som en aquest punt" Constitució Catalana, preparem-la, parlem-ne! (Ernest Maragall)

Autor/s: Roger Cassany

Ernest Maragall: 'Començar a treballar en la constitució catalana ja té sentit'

Entrevista amb l'ex-conseller, que proposa de començar a preparar la constitució catalana i de fer-ho, a més, amb un procés obert a la participació dels ciutadans
L'ex-conseller i ex-dirigent socialista Ernest Maragall va obrir ahir un intens debat a les xarxes socials arran d'una piulada en la qual proposava d'obrir el procés de redacció de la constitució catalana i de fer-ho obrint als ciutadans la possibilitat de participar-hi directament. Ho va dir en resposta a la fundació impulsada per Eduardo Zaplana i José Bono en defensa dels dels valors de la constitució espanyola. Ara en aquesta entrevista dóna més detalls de la seva proposta, apunta que el model islandès és un bon precedent per a inspirar-s'hi, que és Espanya qui ens estimula a tenir pressa i explica que hem d'anar endavant, com si res, sense patir per la reacció dels sectors espanyolistes. També parla del seu nou partit, de les vibracions que té i de què ha demanat als Reis d'Orient per aquest 2013.
—A través del Twitter, heu proposat d'obrir el procés de constitució catalana i heu donat algunes pistes de com us ho imagineu...
—Bé, del que es tracta ara és precisament de concretar i d'afinar aquesta proposta entre tots. Jo m'he limitat a llençar una idea. En tot cas el que veig clar és que cal començar a treballar-hi, a pensar-hi, cal començar a pensar com podríem ser i com podríem funcionar. I això sigui quin siguin el resultat final del procés, ja sigui la independència plena o qualsevol altra fórmula que contempli una Catalunya-estat. En qualsevol cas, començar a treballar en la constitució catalana ja té sentit.

—Sí, la vostra piulada era la reacció a la fundació impulsada per Zaplana i Bono en defensa dels valors de la constitució espanyola. Entenc, pel que dieu, que ens fan tenir més pressa...
—Certs sectors d'Espanya ens estimulen a afanyar-nos, diguem-ho així, sí. És a dir, si el millor model constitucional espanyol ens l'ha de donar el senyor Zaplana, estem arreglats, no? Millor que moguem nosaltres, llavors.

—I quan ens moguem, veient com van les coses, la reacció d'aquests sectors dels quals parlava, serà més aviat estrident, no?
—Miri, jo penso que no ens hi hem de capficar, amb les les reaccions dels altres. No ho podem fer ni sols, ni contra ningú, ni pendents de cap reacció. Nosaltres hem de fer cada pas per convicció pròpia i per donar solidesa al nostre procés de construcció de la Catalunya-estat. Res més.

—El procés sembla força imparable...
—El procés és en marxa i sembla imparable. Però això no vol dir que sigui reeixit. Cal que el procés acabi amb èxit i no amb frustració. Cada pas que fem ha de servir per donar-li solvència i per guanyar gruix. Hi ha una part de la ciutadania catalana que ara pot veure aquest procés amb inquietud o amb cert recel. I això cal entendre-ho, més que no escandalitzar-se. Ens hem de saber explicar i fer que tothom se'n pugui sentir partícip.

—En concret, heu proposat, en primer lloc, de convocar els caps pensants del país perquè treballin en la constitució catalana i, en segon lloc, d'obrir el procés a tots els ciutadans
—Jo mateix havia parlat d'aquesta mateixa idea a la darrera Universitat Catalana d'Estiu. Del que es tracta és de fer participar en conjunt de la societat d'aquest procés democràtic, perquè ha de ser plenament democràtic. Aleshores, a la Universitat Catalana d'Estiu, ja va sortir la idea i va quedar clara la necessitat d'avançar en aquesta direcció.

—Seguint el model islandès, per exemple?
—És evident que el model islandès és un precedent molt interessant, efectivament. I també pel que fa a l'ús de les noves tecnologies. El que cal és garantir un grau de solidesa notable en la forma de l'articulat que se'n pugui fer a partir de les aportacions de persones, diguem-ne altament qualificades, i no parlo del món polític, o no només, i, a la vegada, un espai de participació el més ample possible per a les aportacions de tots els ciutadans. I sí, el model islandès en seria un exemple força adient. Però repeteixo que jo només he fet un comentari convidant a la societat a pronunicar-se i a participar. No he volgut fer cap pas més enllà.

—Aquesta proposta de redacció de constitució catalana oberta a la ciutadania és un dels punts fundacionals del nou partit que heu acabat de fundar?
—Bé, sí, podríem dir que és un cert distintiu nostre ara mateix. Però ep, això no vol pas dir que ens l'apropiem. Just al contrari. Això és una proposta que, precisament, és de tots. El que cal que en comencem parlar. Ara som en aquest punt. I per això hi som i per això en parlem.

—En aquest sentit, quines vibracions teniu respecte aquesta nou partit, Nova Esquerra Catalana?
—Hem començat molt bé. I més aviat, si tinc alguna inquietud, és la de ser capaç de respondre a les expectatives que hem generat i a l'evident resposta positiva que hem tingut. El que hem de fer és ser prudents i guanyar-nos el pa cada dia, treballant, com tothom.

—Última. Què heu demanat als Reis d'Orient per al 2013?
—Més que demanar res als Reis, i encara menys a cap rei, el que m'agradaria és que recuperéssim la confiança en nosaltres mateixos. I ho dic també en relació a un piulet d'un ciutadà que ha respost al Twitter la meva proposta dient-me que a més de la constitució catalana també estaria bé que obríssim tots plegats un procés participatiu per frenar la desocupació i per sortir de la crisi. Jo hi estic d'acod, també, perquè tinc la sensació que estem tots plegats esperant que això passi de llarg. Però si confiéssim més en nosaltres mateixos, tindríem capacitat per fer moltes coses, no totes, però moltes.

—No totes, perquè unes quantes, moltes, depenen d'Espanya o d'Europa...
—Sí, és clar, això ara és així. Però que ningú no dubti que nosaltres, des d'ara mateix, podem fer molta feina si deixem de ser pessimistes i ens organitzem. Posem-nos-hi.

L'enemic a batre, l'enemic intern: sense tot no tindrem res que ja no tinguem ara.

Per evitar l'enganyós possibilisme ens cal esdevenir ferms maximalistes! (S. Molins)
Prefereixo cent vegades l'actitud d'Ernest Maragall amb la futura Constitució Catalana que aquest planteig defensat per Toni Soler en el següent article. (S.Molins)
 
peremerono | Política | diumenge, 6 de gener de 2013 | 22:57h
El nou govern català no ha despertat un gran entusiasme. Té un perfil massa convergent -massa pretorià, diguem-ne- tot i que jo valoro el fet de veure-hi gent nova i de perfil social com Santi Vila i Neus Munté. Suposo que el president hauria volgut sorprendre'ns amb algun fitxatge enlluernador, però el país dóna el que dóna i, avui dia, per fer de conseller cal alguna cosa més que ambició o esperit de servei. I mira que Catalunya necessita un bon govern que administri bé (...)


És una obvietat, esclar, però convé recordar-ho perquè molta gent està més pendent de l'horitzó que de la realitat. I el nostre horitzó, en l'actual context, és el 2014 però també és demà al matí. Aquella dita tan nostra de qui dia passa any empeny esdevé una lliçó d'alta política. Com a Omaha, el Dia D: cada centímetre d'aquesta platja és un objectiu. El nou govern ha d'encarar l'enorme repte de la consulta i, per fer-ho, necessita buscar amb el seu quefer diari la complicitat dels ciutadans.

DESVIRTUALITZAR. I la gent vol que la Generalitat els tregui de la crisi, tant li fa si té les eines, o si les ha de sortir a buscar. El sobiranisme mental també vol dir això. És a dir: el gruix de la població catalana no s'escandalitzarà si la consellera Rigau incompleix la llei Wert, o si el conseller Mas-Colell rebutja l'extorsió del límit de dèficit autonòmic. Però tot plegat ha de tenir un sentit. Si ens encaminem a un conflicte institucional amb Madrid, ha de ser per defensar el nostre dret a fer polítiques tangibles que alleugin la duríssima situació de bona part de la població catalana. Cal desvirtualitzar el procés sobiranista, convertir-lo en mesures, lleis i actituds (ai, les actituds: és vital legislar sobre el procés electoral i el finançament dels partits). I cal fer-ho des d'ara, no pas quan culmini el procés. Perquè, desenganyem-nos, aquí hi ha poders reals o fàctics de tota mena, hi ha gurus mediàtics i lobis influents, però al cap i a la fi el desenllaç el sabrem quan la Generalitat digui als ciutadans i a les empreses que paguin els impostos a la Hisenda catalana. I els ciutadans i les empreses necessitaran bons motius per fer-ho, perquè estaran desafiant el poder de l'Estat i les seves previsibles amenaces.

ASOS A LA MÀNIGA. Un govern proactiu és necessari per un altre motiu. Passi el que passi, Catalunya i Espanya acabaran dialogant, i s'ha d'arribar a aquest moment amb comodins i asos a la màniga. La llei Wert n'és un exemple perfecte; arribat el cas, el govern espanyol podria oferir guardar la polèmica legislació en un calaix, com a concessió política a canvi d'una rebaixa de les aspiracions catalanes. El govern català necessitarà també bones cartes per jugar. Com més avancem, més marge tindrem per retrocedir, si cal. I com més amunt ens posem el llistó de les nostres exigències, més lluny arribarem per la simple lògica del regateig. Això potser frustrarà els maximalistes, però satisfarà la necessitat d'un acord, no tant amb Espanya com amb nosaltres mateixos, diversos i cagadubtes com som.

Toni Soler
ARA. Diumenge, 30 de desembre de 2012


Blog Archive

Ni oblidem ni perdonem

Arxiu del blog