31 d’agost 2011

Hem de tenir cura de les vies i les agulles que han de portar Catalunya a la seva plenitud i llibertat!

La via actual ens porta a la desaparició com a Poble, és per tant d'assenyats i responsables optar per la Independència de Catalunya, el nostre tren no ha de ser el de la malestrugança sinó el de la fermesa, el de la dignitat, el de l'excel·lència i el de la llibertat!

Senyor Pujol, els trens són per avançar i viatjar no pas per xocar, per tant, si vostè veu a venir un xoc de trens, el que ha de fer és un canvi d'agulles, les vies es separaran i els trens seguiran el seu camí l'un per una via i l'altre per l'altra, no haurà passat res! maquinistes i viatgers arribaran als seus propis destins i seran feliços els uns sense els altres. Si algun viatger se sent descol·locat pot canviar tranquil·lament de residència i no passa res.

Despreocupis, senyor Pujol, despreocupis dels trens però preocupis per si en més de trenta anys no ha acomplert la seva responsabilitat de tenir cura de les vies i les agulles que havien i han de portar Catalunya a la seva plenitud i llibertat!

Salvador Molins, BIC (Conseller de Catalunya Acció)

Els Papus del Sr. Pujol: Quans anys fa que dura i creix la nostra involució?

Els artífexs de la nostra misèria són "els miserables!".

Ells són els miserables: Pujol, Mas, Duran, Trias i anar seguint! Ens ho demostren ja fa anys i dia a dia.
Pujol parla de que hi haurà una greu involució en tot ... -Quants anys fa que dura i creix la nostra involució?
Els nostres drets i els nostres èxits només els podrem fer créixer, no pas decréixer, amb un estat català independent.
Per tant, si en lloc de xocs de trens i involucions volem progressar i millorar en tot, cal que ens disposem a ser independents i a més ho podem fer, no costa res posar-s'hi.
Senyors miserables de Convergència no ens enganyin amb "papus" estranys que vindran en 2, 3 o 4 anys, perquè el principal, el més destructiu i el més fastigós "papu" ja fa segles que el tenim a sobre, es diu Espanya i vostès en són els principals còmplices.

Salvador Molins, BIC, Catalunya Acció.
29 d’agost 2011

Invitació a Carme Laura Gil

Vosté seria un bon element per caminar vers la Independència.
smolins9 | dilluns, 29 d'agost de 2011 | 09:54h
 
Sumi's decididament i sense límits ni complexes al procés!

Cal aplicar tot l'esforç i la lleialtat que dediquem a fer que "Catalunya desenvolupi una política pròpia" dins de l'autonomisme, cal aplicar-ho amb tot el cor. tota l'ànima i tota la força a trencar amb Espanya ...

Tan sols dir: "Espanyols, Espanya, els catalans marxem del vostre sistema polític per fundar el nostre propi estat! perquè Catalunya vol ser un Poble número 1 en tot, fins i tot en llibertat, i és que per ser el que volem ser és imprescindible que caminem sols! per tant des d'ara tota la nostra política anirà en aquesta direcció: Desvetllar tots els catalans per ser un dels països europeus més dinàmics i treballadors, més lliures, més solidaris, més decidits, més feliços, més plens, els que volen ser els millors! I tot això ho direm al nostre poble des de les ràdios, les televisions, els diaris, les revistes i al carrer. No ho callarem! anirem de cara! perquè ara ja ens frisem per la nostra pròpia excel·lència!

---------------------

Senyora Carme Laura Gil el que vostè escriu denota que vostè té aquest esperit i té molts contactes a Ciu, decideixis a verbalitzar-ho! surti de l'armari de les paraules i passi a l'hora dels fets.

Salvador Molins (BIC, CA)

Escrit de Carme Laura Gil que ha provocat la meva invitació:



carme.laura | dilluns, 29 d'agost de 2011 | 07:46h

Em sorprèn i m'escandalitza que des de Catalunya CiU demani que l'anunciada proposta de reforma de l'article 135 de la Constitució Espanyola sigui refrendada pel poble espanyol. Una incoherència.

Més enllà del sotmetiment del PSOE i del PP a les exigències del Govern alemany per a tranquil·litzar els seus bancs i el mercat, és evident que el ràpid acord a què han arribat els dos partits de govern espanyol obeeix a limitar el poder político-econòmic de les Comunitats Autònomes, a recentralitzar el mapa del poder espanyol, a recuperar les competències i, per damunt de tot, a impossibilitar que Catalunya desenvolupi una política pròpia, limitant-li la despesa i l'endeutament fins a convertir-la en una autonomia regional. 


La crisi econòmica és i serà indubtablement una preocupació seriosa per al Govern espanyol  però més, molt més el neguiteja el camí cap a la independència que han emprès els catalans i no pas només per motius d'orgull hispà sinó i principalment per raons de supervivència econòmica.
Aquesta és la raó política veritable i oculta que ha concitat amb tanta celeritat el consens entre el PSOE i el PP. D'un sol tret maten l'ocell gran i el petit.

La reforma de la Constitució Espanyola i la llei orgànica que la concretarà són la porta a la reducció del Govern català a una simple administració delegada del Govern espanyol. Un atac directe, descarat i barroer.

I per què els catalans hem de voler, hem d'"exigir" -com ha dit el diputat de CiU al Congrés, Campuzano- un referèndum?. Per què els ciutadans espanyols han de refrendar una reforma que atany els catalans?. Si "exigim " aquest referèndum "exigirem" també un referèndum espanyol per a refrendar la nostra independència?... On és la nostra coherència i la nostra obediència a Catalunya?...

Per què CiU parla en espanyol?... On és CDC?...
27 d’agost 2011

El nostre camí i el nostre esforç ha d´ésser sols per esdevenir un nou estat lliure!

Espanya només canviarà de la seva Constitució el que els interessi, el que els puguin obligar sempre que per ells sigui quelcom superficial i si pot ho aprofitarà per lligar més curt els catalans.

El nostre camí i el nostre esforç ha d´ésser sols per esdevenir un nou estat lliure, amb veu pròpia en el concert de les nacions i naturalment amb seu pròpia a l'Assemble de les Nacions Unides. Tot el demés són distraccions per a incauts.

"Llavors Cánovas del Castillo, veient que era impossible concretar alguna cosa coherent sobre això de ser espanyol, va exclamar amb causticitat: “Son españoles los que no pueden ser otra cosa.” Aquesta anècdota per si sola ja és un test suficient per demostrar que per moltes lectures que es facin de qualsevol Constitució espanyola, els catalans no hi tenim res a veure. El nostre problema rau en la incapacitat i perversió dels nostres actuals dirigents, que no volen posar remei a aquestes coses.

Per redreçar aquesta situació i posar la proa de la nostra política en direcció  cap a la independència, ara només hi ha una solució: convulsionar l’escenari parlamentari català amb l’aparició d’una nova força electoral que tingui com a objectiu únic i innegociable la creació d’un Estat català. El seu estil serà dur i rotund, i farà, doncs, que la política catalana es divideixi en dos fronts: l’encaixista i l’independentista. Les altres formacions polítiques el que hauran de fer és triar i posicionar-se davant la que a partir d’ara ha de ser la nostra divisa: “Qui no treballa per la independència de Catalunya, treballa contra Catalunya.”

Per tot plegat, els qui avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria, i hem d’esdevenir els artífexs d’aquest procés. Ara tenim les màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i si en algun moment ens fallen les forces, recordem l’esperança que tenien dipositada en la nostra nació aquells catalans de Cuba, als quals avui retem homenatge. Entendrem, llavors, que no podem fallar."

(Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.)

Només hi ha un contra vàlid pels catalans!


Contra la nostra permanent adolescència com a Poble!

Siguem lliures! Trenquem amb qui ens roba, suplanta, enganya, subalterna, substitueix, contra qui ens vol una nació morta, contra qui ens vol un objecte i un record de museu.

Siguem lliures de tot el que sigui Espanya i França, de tot el que ens vulgui mesells es digui monarquia o república espanyola, tan se val!

Fora els Borbons, fora els Àustries!

Trenquem amb els catalans que fan el paperot i ens enganyen!

Salvador Molins, BIC - CA
23 d’agost 2011

SI aposta per un “pol independentista” que inclogui partits i societat civil

SI aposta per un “pol independentista” que inclogui partits i societat civil

SI aposta per un “pol independentista” que inclogui partits i societat civil

Un miler de persones participen en les xerrades l'“experiència de Bildu, la unitat per la independència”

Solidaritat vol traslladar l'“èxit” de la coalició abertzale a les eleccions catalanes del 2014

El portaveu de Bildu, amb els diputats de SI Toni Strubell, Uriel Bertran i Alfons López Tena, en una compareixença conjunta al Parlament de Catalunya Foto: MARIA FERNÁNDEZ / ACN.
1
Solidaritat Catalana per la Independència (SI) vol traslladar l'“èxit” de la coalició abertzale Bildu a Catalunya de cara a les eleccions del 2014. Per això, aposta per crear un projecte “pol independentista” que inclogui partits i societat civil.
La coalició basca i la catalana han promogut aquest cap de setmana una sèrie de xerrades per donar a conèixer “l'experiència de Bildu” en l'objectiu de la unitat per la independència. Una experiència que SI considera “molt il·lustrativa”.
En un comunicat difós aquest diumenge, Solidaritat aposta per treballar també en un procés “basat en la convicció de l'objectiu comú, la confiança mútua dels diversos actors i en la participació activa de la societat civil”.
El secretari general de la formació, Uriel Bertran, ha afirmat que “els resultats de les passades eleccions al Parlament no van satisfer completament a ningú” i que, per tant, cal buscar “altres vies” per aconseguir l'“objectiu de la independència de Catalunya”. En conseqüència proposa als partits catalans que facin una “reflexió profunda d'objectius” per avançar en la formació d'un “pol independentista” amb la mirada posada en les properes eleccions catalanes.
Superar personalismes
Per la seva banda, el portaveu de Bildu, Mariano Álava, s'ha mostrat “sorprès i molt satisfet” de les conferències d'aquest cap de setmana i ha destacat l'alta participació en unes dates tan complicades com el final de juliol. Segons SI, un miler de persones han assistit a les xerrades “l'experiència de Bildu, l'unitat per la independència”, que s'han celebrat a Barcelona, Reus, Molins de Rei, Girona, Sabadell i Vic.
El dirigent abertzale ha afirmat que “a Catalunya hi ha formacions que pensen, i altres que expliciten, que el camí és la unitat”. “Si l'experiència de Bildu, humilment, els pot servir de referència, estarem pel que calgui”, ha assegurat. Segons ell, “la clau és tenir la voluntat de superar els personalismes pel bé de la causa”.
Darrera actualització ( Diumenge, 31 de juliol del 2011 19:39 )

Desar aquesta pàgina a:

Google! Digg! Reddit! Del.icio.us! Mixx! Live! Technorati! StumbleUpon! Simpy! Yahoo! Wikio Barrapunto.com webeame.net Meneame Twitter Facebook! La Tafanera

Comentaris

nuria rossell (Girona)
CIU ha posat una pastanaga(pacte fiscal) davant dels morros dels catalans i fins que la majoria no vegi que és una simple pastanaga i a més a més de plàstic que no obrirem els ulls. Per tant, a aquestes eleccions potser que tampoc hi hagi massa vot independentista de veritat, doncs molts també es volen abstenir.
Arnau Gavalda (FALSET)
No, dona, votar CiU i així donareu més força a les polítiques i pactes de dreta. . . .
Mercè Pardo (Barcelona)
A l'Ateneu Barcelonès, Bildu va fer palès que ÉS POSSIBLE una coalició de les forces independentiste s. Si ells han pogut fer-ho, perquè no es pot fer també a Catalunya?

Fa molt de temps que els independentiste s de peu reclamem aquesta coalició ("pol", en paraules de Bildu) Ja s'ha perdut massa temps demostrant qui té el melic més maco, en lloc de confegir un ideari comú que superi les "grans" diferències ideològiques, estratègiques o històriques.

Ara i aquí, els líders independentiste s són els que són i, siguin com siguin, el que han de tenir clar és que la responsabilitat més gran que tenen tots és la de trobar el màxim nombre d'actuacions confluents per poder obrir el camí, sense retorn, de la independència de Catalunya.

Al carrer, som milers els qui donaríem suport a una coalició amb l'objectiu clar: la independència de Catalunya.
Joan Sànchez
Un pal d'estaca es lo que farem i moltes més per tots els professionals politcs mediatics, que configuren el circ electoral¡¡¡¡
Mercè Pardo (Barcelona)
No me'n puc estar de dir-ho, encara que no tingui relació amb l'article: el periodisme actual, tant l'escrit com l'audiovisual, i els polítics en general, fa temps que pateixen de ludopatia:

a cada moment estan "apostant"!!!

Al meu modestíssim parer, aquest terme, tan reiterat, sona malament, empobreix el discurs i dóna fe de la manca de recursos lèxics dels qui l'utilitzen.

Qui vulgui apostar... que faci travesses, jugui a la loteria o vagi al casino.

Ja ho he dit.
Enric Goddot (Vic)
No s'aconseguirà, tot i que m'agradaria. El que no m'agrada de SI és que ells van ser precisament els qui van dinamitar la possible unitat independentista en les darreres eleccions catalanes.
sant tors (paris)
Si, Enric, és el resultat d'ambicions personals. D'aixo s'en diu fer una cagada, i de talla. Avui van més perduts que un pop en un garaig, i no saben on agafarse per treure el cap del aigua,. Quan penso que haguessin pogut obtenir uns magnifics resultats en les ultimes eleccions si haguessin procedit normalment, és a dir, fent coalicio amb reagrupament, que portava mesos de trevall, de cara l'independència precisament. . Sempre és el mateix: Jo, Jo i Jo
Arnau Gavalda (FALSET)
Això sembla els diaris esportius a l'estiu, com que no tenen de què parlar es passen el dia somiant quimeres, que si això, que si allò altre, però tot és foc d'encenalls.
LLuís Barracas (Barcelona)
Bona observació, Mercè! La llengua és cosa de tots. De tots els que en saben, que no són tots els que escriuen...
Rafael Climent Brossa (Rubí)
Queda ben clar, que si tots els partits d'obediència catalana no ens ajuntem tots, per una causa comuna, com és la de deixar ser colonitzats per uns  cavernícoles estrangers, com són els xarnegos,  no farem mai res.

Com he dit altres vegades, fixeu-vos que els nazi-onalistes ecs-panols no miren ni  si són de dretes o d'esquerres però sobre tot la "La sagrada unidad del Imperio" com deia El criminal Franco que ho va deixar "atado y muy bien atado". i s'ajunten com han fet al País Basc, per continuar la seva opressió i colonització.

TOTS JUNTS, VENCEREM !!!!!

INDEPENDÈNCIA JA !!!!
Carles Aragonès (Barcelona)
CyU no portarà la independència. Hem de caminar junts societat civil i partits sobiranistes tots fent pinya, deixant protagonismes i suman tots per parar el genocidi cultural, l'espoli fiscal i la colonització que dura 300 anys, no tenim cap altre camí que l'exemple de BILDU al pais basc, però a la catalana.
Joan Corcoy (Sant Boi de Llobregat)
Penso que podriem aprofitar les properes eleccions generals impulsant desde tots els partits i organitzacions independentiste s una candidatura de Catalans Il.lustres en tots els ambits socials (es podria dir Catalunya Independent, Unitat Catalana per la Independència) que 1) es presenti per veure quin suport real te el INDEPENDENTISME (això si que seria un referendum), 2) que no ocupi els escons al congrés ja que a madrid els catalans no hi tenim res a fer que no sigui recollir les engrunes que ens vulguin donar (aixó faria que no fes falta fer primaries i la llista podria tenir qualsevol ordre) i 3) que els sous dels diputats electes es destinin única i exclusivament a treballar i fer campanyes a favor de la Independència. Crec que podria ser un exit i posar moltes coses al seu lloc.
Pol Bisbe (Bordils)
PELS QUE CRITIQUEU SI PERQUÈ PROPOSA UN POL UNITARI I A LES MUNICIPALS NO EL VAM TENIR, US INFORMO DE QUE LA CONDICIÓ D'ERC PER PACTAR A TOT EL PRINCIPAT ERA QUE ELS VOTS CONTABILITZÉSSIN TOTS PER ERC PELS CONSELLS COMARCALS ETC.. ÉS  A DIR, QUE EN DEFINITIVA EL QUE VOLIEN ERA ABSORBIR LES CUP, RCAT I SI PER EVITAR EL DECLIVI ELECTORAL.



MOLTS JA HO SABEM, ALTRES SEGUIU ENGANYATS, I ALGUNS FAN VEURE QUE SÓN INDEPENDENTISTE S I QUE NO HO SABIEN PER LIAR LA TROCA ENTRE NOSALTRES.



UN SALUT
Montserrat Agulló Batlle (Cardedeu)
Ben aviat tornarem a sentir alló de que 'si no ens voteu ells tornen'.I molta gent votarà 'contra el PP' pensant que el vot més util és el PSc.

La única manera de evitar que 'ellos vuelvan' é3s votar partits de arrel catalana com més independéntistes millor. El PSc i e PP no son gaire diferents respecte a Catalunya. Tots dos son nefasts.
nuria rossell (Girona)
Això tan fàcil de veure per la gent del carrer i tant difícil pels polítics independentiste s. Encara que només fos per tenir més càrrecs surt rendible que tots us fusioneu en una única candidatura. Esclar que els personalismes i les ànsies de lideratge són més forts que l'amor a Catalunya!
Clarinet-Joan Bertomeu (Barcelona)
A aquesta colla d'hipòcrites del BIPARTIT CiU que en campanya sempre prediquen allò que no creuen i prometen allò que mai no faran, van saber ensarronar prou la seva parròquia i també molts altres votants sense idees clares, perquè omplissin a vessar les urnes a favor seu, amb l'única finalitat de fer fora el TRIPARTIT que malgrat entrebancs i dificultats, en 7 anys havia assolit per a Catalunya un nivell de benestar, que els CiUistes no en foren capaços en 23 de la seva primera etapa i ara encara menys. No és gens difícil d'entendre que amb aquesta gent regionalista-es panyolista, no arribarem enlloc.

Visca la Nació Catalana Lliure!!

Clarinet-Joan Bertomeu (Barcelona)
El BIPARTIT CiU s'omple de joia pensant en els propers comicis que duran el gran triomf als enemics de la nostra Terra, que no pas seus, com venen demostrant clarament. I si aquells tornen, fins i tot perillarà la petita autonomia que ens queda.

Visca la Nació Catalana Lliure!!

Clarinet-Joan Bertomeu (Barcelona)
Sense INDEPENDÈNCIA només anades i vingudes i ni cinc de calaix. Això sí, molt de temps perdut miserablement...
Visca la Nació Catalana Lliure!!

Clarinet-Joan Bertomeu (Barcelona)

Som una colònia espanyola gestionada per un govern regionalista-es panyolista i mentre això continui així, no hi ha res a fer...

Visca la Nació Catalana Lliure!!

Carretero també obre la porta a una coalició amb ERC

Carretero també obre la porta a una coalició amb ERC

El líder de Rcat vol que els republicans canviïn l'estratègia a Madrid

El pacte no serà possible si Ridao és candidat

L'exconseller manté que RCat no es presentarà en solitari als comicis estatals Foto: J. S. / ARXIU.
1
Si fa unes setmanes va
ser Alfons López Tena,
de Solidaritat, qui va obrir la porta a una possible aliança amb Esquerra amb vista a les eleccions espanyoles, ahir el president de Reagrupament, Joan Carretero, també
va fer la mateixa oferta
als republicans. Això sí, l'exconseller va condicionar aquests acords al fet que ERC canviï l'estratègia que ha adoptat els
últims anys a Madrid i
que aposti veritablement per “liderar” el moviment independentista.
En una entrevista a Catalunya Informació, el líder de Rcat va assegurar que la seva formació no es presentarà en solitari i que l'única opció per participar en els comicis és que puguin arribar a una entesa amb ERC i la nova direcció amb l'objectiu de defensar els “interessos” dels catalans. Aquest pacte, però, només es podria consumar si el futur president d'ERC, Oriol Junqueras, se surt amb la seva i aconsegueix que Alfred Bosch sigui el candidat. D'altra banda, si l'actual secretari general, Joan Ridao, guanya la batalla –segurament els militants ho decidiran en unes primàries– el pacte seria impossible. Ridao ja ha reconegut del dret i del revés que ERC no s'ha de concentrar només en aglutinar les forces independentistes, sinó que ha de tenir amplitud de mires i eixamplar l'espai de l'esquerra nacional. Ahir Carretero recordava aquestes paraules de Ridao i també li retreia que els republicans han entrat en la dinàmica de la política espanyola al Congrés dels Diputats i no han defensat prou els interessos de Catalunya.
D'altra banda, la futura secretària d'ERC, Marta Rovira, va destacar en una entrevista a l'agència de notícies ACN que la pròxima direcció vol trencar la “dinàmica perversa” de rivalitat que hi ha hagut històricament entre els números 1 i 2 del partit.
Darrera actualització ( Dilluns, 22 d'agost del 2011 19:25 )

Somni d'una nit d'estiu - El millor Barça

Somni d'una nit d'estiu

S'ha desfermat l'alegria per l'aportació que Cesc pot fer a aquest equip, després d'un Gamper en què va marcar i va demostrar el millor del seu repertori

L'argentí va sacsejar el partit amb dos gols i un xut al pal, fent tàndem amb Pedro, un dels millors gràcies a un gol i una assistència

Cesc celebra el primer gol amb Gerard Piqué Foto: JUANMA RAMOS.
1
Cesc va jugar de fals nou, interior i mig centre, i ho va fer notablement
L'afició s'ha de permetre somiar, amb el que va veure ahir. Un equip que és un pou de saviesa i cada dia juga millor, sigui amistós o no el compromís. Si el Gamper del 2005 va servir perquè el món conegués Leo Messi, el d'aquest any ha servit per continuar adorant el rei de la pilota. Era el Gamper de Cesc, i l'arenyenc no va decebre. Va marcar un gol i va mostrar un ventall riquíssim de recursos dels quals es beneficiarà l'equip. Però Messi va ser el final apoteòsic d'un partit que semblava condemnat a adormir-se fins a morir en la segona meitat. No va ser així gràcies a la bona administració de canvis de Guardiola, que, en tres temps, va batejar els nous, va mostrar els més petits i va oferir, al final, les estrelles.
No és pas un tòpic que “Cesc aportarà moltíssimes coses a l'equip”. I ahir es va demostrar. L'experiment va ser interessant. El flamant 4 arrencava com a fals davanter, un rol que s'intercanviava amb Iniesta segons quina fos la jugada. Guardiola, ja se sap, pensa especialment en tot allò de diferent que Cesc té per donar a l'equip. Una de les virtuts és la relació tan estreta que manté amb el gol. Cesc va crear una ocasió de perill abans del desè minut de partit. Es va veure sol contra només un defensa i no va dubtar. Es va perfilar i va buscar el globus, que li va quedar massa curt.
En realitat, una de les grans aportacions de Cesc és que és un altre element, un més, que despista els entrenadors rivals. Ara per ara, que el Barça juga amb Cesc, Iniesta, Thiago i Xavi en el mateix onze no assegura res al rival, que no sap en quina demarcació es col·locarà.
Superat el primer quart d'hora, Guardiola va enviar Villa al centre de l'atac i Cesc es va desplaçar uns metres enrere, per combinar amb Iniesta. D'aquest moviment de peces va néixer una jugada nítidament blaugrana: passada d'Iniesta, diagonal de Villa, que deixa passar la pilota, i arribada de Cesc des de la segona línia per xutar ben just a fora. Uns minuts després es va produir el gol. Adriano va arribar fins al capdamunt i va centrar cap a Cesc, que havia llegit la jugada i ja esperava sol per fer la diana.
Com a fals nou o des de la segona línia, el que té Cesc és gol. Allà on jugui marcarà o estarà a punt de fer-ho.
Durant bona part de la primera meitat el Barça va fer una mena d'exercici d'estil. Tancava el seu rival a la pròpia àrea, feia circular ràpidament la pilota de banda a banda i buscava la ruptura a través dels seus migcampistes. El segon gol va ser exactament així. Keita, un expert amb un nas golejador molt fi, va portar el tempo d'una llarga jugada que ell mateix va acabar definint després de tocar a Iniesta. Fiable com un bon amic, el manxec li va posar la pilota al cap.
L'afició va poder veure una versió un xic apagada de Thiago i la presentació en societat de Kik, amb voluntat i desencert.
El Nàpols errava pel meravellós món del Barça, on els papers es canvien sense avís previ: en teoria els italians eren favorits, ja que jugaven amb titulars. No van inquietar Pinto.
A Cavani li van anul·lar correctament un gol de xilena de gran factura. Lavezzi, l'altra estrella italiana, va perdre en l'un contra un amb Pinto. Ben poca cosa més va mostrar el millor tercer equip del calcio.
El Barça va encetar la segona meitat refrescant l'equip amb nois del planter més Pedro. Van saltar al camp alguns dels projectes més interessants del club: Sergi Roberto, Bartra, Jonathan Dos Santos –ja confirmat en la demarcació de lateral dret– i Cuenca, un extrem elèctric i agosarat.
Amb Pedro al camp, el partit es va agitar. Tres xuts al pal, dos del canari i un de Cuenca, van despertar unes grades amb més italians del que es preveia.
El partit va créixer amb l'entrada de Messi, saludada amb excitació per tothom, italians i catalans. Magnètic i genial, va exigir a De Sanctis en una falta directa a la creueta que Pedro va convertir en el tercer gol. Ràpidament el canari va tornar la gentilesa assistint-lo en el quart gol, una centrada ràpida i la definició en un toc. De seguida, en una jugada vertical molt ràpida, es va escorar cap a l'esquerra i va marcar el cinquè. Sí que s'hi val a somiar.

COMUNIÓ INTACTA

El camp es va rendir al joc local i va agrair que tots dos alineessin els millors jugadors

MESSI I PEDRO S.A.

L'electricitat del canari i el geni
de l'argentí van completar un partit fabulós

UN FUTBOL NOTABLE

Keita, designat el millor del duel, va fer un gol precedit per un exercici d'estil impecable

RIVAL SORPRÈS

Va arrencar el partit amb l'onze de gala i en cap moment no va ser rival per al Barça

"Flandes i l'independentisme del poble menut" *

* Hem de bandejar la paraula sobiranista per imprecisa i enganyosa.

No hem de permetre que ningú que no sigui independentista s'amagui sota la capa de "sobiranista" perquè aquests catalans i aquests periodistes i polítics són els que trairan de nou Catalunya.

Són "el cara podrida" pare de l'amic de Braveheart. Encarnen els nobles innobles de sempre. Sols els mouen els seus interessos que tenen per totes bandes. Primer jo i després el país, la gent, Catalunya! Al final s'imposa el fals seny, la seva buitxaca per dir-ho d'alguna manera. Cap valor els interessa, s'han corromput i ja tenen les coses molt clares. Són els grans botiflers de sempre, els "vivales" de l'statu quo.

Salvador Molins, BIC - Catalunya Acció.


----------------------------------

Notícia extreta del "Punt Avui":

* "Flandes i el Sobiranisme de carrer"

El partit independentista flamenc Nova Aliança Flamenca admira que a Catalunya la societat sigui la que condueix els polítics cap a un estat català

Tot i això, considera “incomprensible” que els partits no capitalitzin aquest impuls


El portaveu independentista flamenc Jean Jambon, i la membre de Democràcia Catalana, Anna Arqué, ahir a Prada Foto: GUILLEM SANCHEZ / ACN.
 
El partit més votat de Bèlgica, els independentistes de centredreta de la Nova Aliança Flamenca
(N-VA), considera Catalunya un bon model pel seu teixit social sobiranista i un no tan bon exemple pels seus poc votats partits independentistes.

El portaveu de l'aliança, Jan Jambon, convidat per la Universitat Catalana d'Estiu a un debat sobre el sobiranisme, va evitar fer cap crítica explícita als partits nacionalistes catalans, però va haver d'admetre que considera “incomprensible” que no capitalitzin en vots i poder institucional el creixement social independentista dels últims anys.

Comparant les situacions actuals dels partits independentistes a Flandes i Catalunya, Jambon va afirmar que a Flandes són els partits els que han de liderar la societat en el camí cap a l'estat propi i, en canvi, el sorprèn –ho va elogiar, però– que a Catalunya sigui la societat civil –amb consultes, manifestacions, cultura popular– la que empenyi el procés polític i, fins i tot, forci alguns partits a ser més independentistes del que els agradaria.

L'N-VA, una recent escissió de l'antic gran partit nacionalista de Flandes, va aconseguir, el
juny del 2010, ser la força més votada de l'Estat belga gràcies a més d'un milió de vots flamencs, un 19,6% del global, quatre punts per sobre del Partit Socialista, que es presenta a Valònia, la part francòfona. Uns resultats electorals que expressen just el contrari que els obtinguts en els últims comicis per ERC, SI o Rcat a Catalunya.

Això sí, aquest èxit sobiranista, sumat a una complexa negociació entre vuit partits, ha
bloquejat tot un any la creació d'un govern per a Bèlgica.
Darrera actualització ( Dimarts, 23 d'agost del 2011 02:00 )
21 d’agost 2011

"L'Estigma de l'esclau és parlar la llengua de l'amo"

 
 

Com pot ser que un home no pugui parlar amb la seva llengua als seus?

Com pot ser que, al descuidar-se de parlar la llengua de l'amo, en demani perdó?


Notícia Publicada a INFOINDEPE de la Xarxa Independentista:   El porter del Sevilla demana perdó 'per parlar en valencià' dissabte 20 d’agost de 2011 Andreu Palop, nascut a Alcudia de Carlet, al País Valencià, ha demanat perdó al seu Twitter per haver escrit un tuit en valencià. El porter del Sevilla s'ha disculpat pel que considera 'una relliscada', motivada pel seu subconscient 'que l'ha traïcionat'. El porter valencià del Sevilla, Andreu Palop, ha demanat disculpes a través del seu Twitter per haver escrit en valencià. Palop ha contestat un tuit que havia estat escrit en valencià per un admirador seu i segons ha explicat, "l'ha traïcionat el subconscient" i ha contestat en la mateixa llengua. Al cap d'uns minuts, davant l'allau de queixes rebudes pels seus seguidors, ha rectificat . Palop ha explicat que ha titllat aquesta acció com "una relliscada" i que per aquesta raó ha demanat perdó "als castellanoparlants".


Comentari de Salvador Molins, BIC-CA:

Sense paraules!
Com pot ser que un home no pugui parlar amb la seva llengua als seus? Misèria i miserable quan hom no controla el propi subconscient. Si aquest xicot no s'hagués disculpat probablement no hauria passat res i els seus seguidors haurien entès alguna cosa. Aquest xicot ha de sortir de l'armari o enterrar-s'hi per sempre.

Aquest xicot pateix i reprodueix els estigmes dels esclaus.

Hi ha una medicina que curarà molts, moltíssims mals, més ràpid i més fons del que molts ens podem imaginar.
Naturalment aquesta medicina és la Independència de Catalunya, començant pel Principat i continuant per tota la Nació.
Ja des del primer moment i des del Principat es farà una feina ingent i s'assoliran fites mai imaginades.

Salvador Molins (BIC, CA)
18 d’agost 2011

Creix l'ofensiva del PP contra la llengua a les Illes

Creix l'ofensiva del PP contra la llengua a les Illes

El govern anul·la la subvenció a la premsa no diària en català · El consell d'administració de RTVM preveu demà tirar endavant els tràmits per aprovar un ERO
L'ofensiva del govern del PP a les Illes contra la llengua sembla no tenir aturador. Ara li ha tocat a les publicacions no diàries, que deixaran de rebre la subvenció que fins ara atorgava el Govern, segons que s'ha sabut avui. El Diari de Balears informa que hi ha trenta-set publicacions afectades per la decisió de l'executiu d'anul·lar la concessió de subvencions destinades a la premsa no diària escrita íntegrament en català.
En aquests últims mesos des que José Ramón Bauzá governa les Illes, el Govern ja ha decidit de suspendre la direcció general de Política Lingüística, ha anunciat la implantació d'un model plurilingüe a l'escola, i el Consell de Mallorca ha aprovat el tancament de Ràdio i Televisió de Mallorca (RTVM). Justament demà, el consell d'administració de RTVM es reuneix per aprovar el començament dels tràmits per aprovar un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO).
El PSM-IV-Entesa ja ha respost a tots dos atacs del PP. D'una banda, ha qualificat de 'vergonya' i 'irresponsable' la retallada de les subvencions a la premsa, que considera que vulnera la Llei de Normalització Lingüística. D'una altra banda, ha anunciat que demà demanarà que s'aparquin els punts de l'ordre del dia previstos en el consell d'administració fins que no es resolgui el recurs contra l'inici dels tràmits per tancar RTV. 'La justificació econòmica per no mantenir l'ens públic té solució perquè depèn de la voluntat política', afirma la coalició.

---------------------------------


15 d’agost 2011

Discurs del Dr. Domènech a la Manifestació per la Independència del #9 Juliol del 2011

Els vents que bufen de ponent estant carregats de catalanofòbia.

Diem prou! diem prou! ...

Diem prou! a l’espoli ignominiós de la nostra terra.

Diem prou! al genocidi de la nostra llengua i de la nostra cultura.

I diem prou a les mentides, a les tergiversacions, a les mitges mentides, a les falsedats, i a la falornia dels espanyols que ens expliquen la nostra història.

Diem Prou! ...  Un paradigma, un paradigma el tenim en Colom; per uns espanyols Colom és millor que fos turc, grec o italià abans que català però amb aquell menyspreu que nega la catalanitat del nostre navegant.

Diem prou! prou! aquells partits polítics que vestits, disfressats d’independentistes el que els interesava és tenir un escó al parlament. Diem prou!

Diem Prou! a aquells catalans que van a les manifestacions independentistes i que voten les Consultes però en les eleccions traeixen el seu sentiment i voten a uns altres.

Diem prou! als mitjans de comunicació que difuminen les notícies nostres i les posen en un recó del diari perquè brillin menys i la nostra essència quedi disminuïda.

Diem prou! i per tant amb aquest «diem prou» hem de donar un cop de puny sobre la taula i dir «s’ha acabat! prou això!»

Sou vosaltres, els joves, els no tan joves, els que teniu, els que tenen clar que ha de sortir un Macià, el que ha de portar aquest rusc d’avelles sense reina, perdut, el que ens ha de portar a un estat propi, sou vosaltres! i d’aquí ha de sortir aquest que ens hi portarà i, ja que sóc vell, deixeu-me dir una divisa que ha sigut la divisa de la meva vida, deixeu-m’ho dir són tres paraules en llatí «AUDACES FORTUNA IUVAT» l’audàcia és la que ens salvarà, la fortuna va en defensa els valents i els valents han de sortir d’aquí, aquí! perquè si no hagués fet cas d’aquesta divisa no hauria fet el que he fet , per tant jo demano de que la valentia no està en els pactes, en els pactes contra natura, en els pactes que no esperavem mai i l’avançada de Catalunya serà amb la cara al davant, no baixant-se les calces i de cara i afrontant amb valentia el futur.

Visca Catalunya!

--------------------------

I tothom respongué: Lliure !!!
I entonà el IN_DA INDEPENDÈNCIA JA!

-----------

Transcrit de la grabaciió adjunta per Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

11 d’agost 2011

Ara toca: UNITAT, COORDINACIÓ i LIDERATGE

Comentari a l'anterior post d'aquest Blog:

El full de ruta és una eina, un mapa pel camí.
No ens podem casar ni amb un mapa ni fins i tot amb un camí, però el que no podem deixar de fer és caminar vers el nostre primer objectiu: la Independència de Catalunya.

Ens haurem d'asseure entorn d'una mateixa taula per disposar les millors estratègies, la millor estratègia! per avançar en la direcció adequada i fer les correccions de trajectòria que calgui per no desviar-nos de l'objectiu i dels terminis que tan ens urgeixen.

Cert que, com ja han expressat i reivindicat un o diversos col·lectius independentistes, el pas essencial i determinant serà un "acte de sobirania". També Cesc Batlle ens ho recorda de forma vehement en aquest desvetllador article.

Però no podem rebutjar el "ble que encara fumeja", ni això, ni la tasca necessària que dia a dia ens acosta al moment precís en que "tot i tothom, cada vegada més catalans, pressionin i treballin per tal
de que l'embrió del futur govern català i de tot el Moviment per la Independència que li fa de contrafort, que l'empeny i l'acubilla, facin ben evident a tot el món que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí.

Molts catalans, cada vegada més, ja sabem que n
ingú ens ajudarà, i per això estem disposats i ja empenyem dia a dia per acabar d'inclinar la balança amb el nostre esforç, coratge i determinació.

Més encara, molts catalans, cada vegada més, estem disposats a fer aquest camí i assolir-ne la fita malgrat tots els obstacles
que puguin sorgir
. Sabem que ho he de fer entre tots, sabem que no ens podem deixar portar per filiornies, la tasca ha de ser seriosa perquè l'assoliment de la independència serà seriosa i costosa. Caldrà que madurem i entenguem que hem de delegar en uns capdavanters els actes de sobirania precisos. Obrim els ulls, pels seus actes els coneixerem -als capdavanters- haurem de confiar-hi, com més encertada sigui la tria més assegurat i proper serà l'èxit i el reeiximent de la nostra pàtria.

A partir d'ara doncs, si de prioritats hem de parlar, parlem-ne!

Crec que els primers passos que cal saber encertar són la unitat, la coordinació i el lideratge d'un ferm Moviment per a la Independència, molt probablement aquest MxI que ja s'està insinuant.

Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de  Catalunya Acció.

Si els catalans seguim els passos que van fer en la seva preparació els darrers nous estats, haurem assolit la nostra primera victòria!

 
"És indispensable fer ben evident al món que Catalunya vol ser independent i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí."

La fal·làcia del full de ruta

Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que una distracció.
D'una banda, quan un país s'independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d'infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera... Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.
De l'altra, si avui els diputats independentistes al Parlament truquessin a la Hillary Clinton per parlar d'independència, ni els agafarien el telèfon i, si ho fessin, el primer que farien en penjar seria trucar als serveis secrets espanyols per informar-los, perquè els estats el que volen és que no hi hagi soroll i el negoci pugui continuar. Només cal reflexionar sobre com s'ha suportat feliçment els sàtrapes del món àrab durant tants d'anys. Qui és més probable que vulgui donar suport el govern dels EUA: a un embrió d'un hipotètic futur govern català amb suport social encara per determinar, o a un govern com l'espanyol, que pot concedir o influir en contractes de compra d'avions civils i militars; que té veu i vot als fòrums internacionals...?
Com bé ens ha mostrat el recent exemple, a voltes ple de dificultats, dels països àrabs, l'únic ingredient imprescindible d'un procés cap a la independència és la materialització d'un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s'ha iniciat i que és irreversible.
Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t'has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se't faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t'ajudarà, i hauràs d'acabar d'inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s'enquisti.
Qualsevol full de ruta construït en absència d'aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l'acció.
Caldria, doncs, que no ens distraguem més amb el full de ruta i que no permetem que es converteixi en una excusa (més) per a la inacció. El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí.
Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d'aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d'afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.
Cesc Batlle, Enginyer industrial i MBA
Darrera actualització ( Dimarts, 12 de juliol del 2011 02:00 )
08 d’agost 2011

FREEDOM FOR CATALONIA: Catalonia també és un país de TRIPLE "A": Llibertat, Independència i Catalanitat !

Notícies de Vilaweb:

Dilluns  08.08.2011  20:11

Obama defensa la solvència nord-americana:
'Som els Estats Units i sempre serem un país de triple A'

FREEDOM FOR CATALONIA: Catalonia també és un país de TRIPLE  "A": Llibertat, Independència i Catalanitat !

Catalunya remontarà!


Les borses europees es desplomen arrossegades per Wall Street
El president dels Estats Units, Barack Obama, ha comparegut per defensar de manera contundent la solvència econòmica del país, arran de la rebaixa en la qualificació del deute que va fer-ne l'agència Standard&Poor's divendres passat i que ha ocasionat que avui Wall Street obrís amb pèrdues.

'Els mercat pujaran i baixaran, però som els Estats Units i sempre serem un país de triple A', ha declarat el president nord-americà.

El president nord-americà ha vinculat la rebaixa en la qualificació del deute amb la incertesa sobre les finances del país abans que demòcrates i republicans assolissin, 'in extremis', un acord que retornava una certa estabilitat a l'economia nord-americana. En aquest sentit, ha afirmat: 'Standard&Poor's dubta del nostre sistema polític, no de la nostra capacitat de pagar el deute'. Obama també ha defensat que es mantinguin les retallades.
Les borses europees es desplomen arrossegades per Wall Street
Wall Street ha obert avui la sessió amb greus pèrdues, i això ha acabat arrossegant les borses europees, que han tancat amb números vermells. Poc abans de tancar, Wall Street s'ha recuperat una mica: el Nasdaq ha perdut un 5% per s'ha pogut col·locar per damunt del 2.400 punts. I el Dow Jones ha recuperat els 11.000 punts, tot i que també continua operant amb pèrdues del 3%.
Les borses europees han començat a anar a la baixa poques hores després d'obriir amb optimisme. I és que l'anunci del Banc Central Europeu (BCE) de comprar deute espanyol i italià ha servit per poc més que per calmar la crisi del deute. A primera hora de la tarda, a més, Wall Street començava la sessió amb fortes davallades, com a reacció a la rebaixa de la qualificació del deute nord-americà divendres passat per part de l'agència Standard & Poor's.
L'eufòria a les borses europees avui només ha durat les primeres hores. Així, l'Íbex 35 ha obert amb guanys del 3%, i l'FTSE MIB de Milà, del 4%. Poc després, però, han tornat les pèrdues i les borses ja no s'han recuperat. La borsa de París ha tancat amb pèrdues del 4,68%; la de Milà, amb pèrdues del 2,35%; i l'Ibex 35, del 2,35%.
L'anunci del BCE, ahir a última hora, i el dels ministres del G-7, que han dit que actuarien per assegurar la liquiditat, han aconseguit calmar, això sí, la crisi del deute. Les primes de risc italiana i espanyola, molt castigades la setmana passada, es troben en xifres moderades, al voltant dels 300 punts.No han calmat tant, però, les borses, que a hores d'ara operen, la majoria d'elles, amb pèrdues. Les borses asiàtiques també han viscut una nova jornada de pèrdues, encara que moderades i lluny de les prediccions més pessimistes.
A Itàlia, on la crisi del deute ha portat el govern a avançar les reformes financeres, un grup de vint-i-quatre empresaris s'han mostrat disposats a comprar títols de deute de l'estat com a mesura per ajudar Itàlia. 'No romandrem sense fer res mirant com Itàlia es queda sense diners', afirmen en una carta publicada al diari financer Milano Finanza.

---------------------------

La rebaixa del deute

La rebaixa de la qualificació del deute nord-amercià ha tingut un impacte mundial. L'agència Standard & Poor's considera que les reformes fiscals acordades pel congrés i l'administració nord-americanes fan curt, i que els legisladors nord-americans no tenen prou estabilitat per a adoptar mesures més contundents.
Tot fa preveure que aquest canvi de qualificació afectarà l'economia nord-americana i apujarà el preu del diner. Els préstecs i les hipoteques seran més difícils i això pot acabar fent augmentar la desocupació. La situació empitjoraria si una de les altres dues agències de qualificació també fes el canvi de qualificació.
A més, la credibilitat econòmica dels Estats Units torna a patir i Barack Obama és el primer president nord-americà que veu com la fiabilitat del deute federal es degrada.
Algunes fonts recorden, però, que el Canadà va perdre la qualificació AAA l'any 1994, i la va recuperar. Cal tenir present, també, que les altres dues agències de referència, Moody's i Fitch, han mantingut la triple A al deute nord-americà. I alguns analistes recorden que la credibilitat de S&P, tot i ser una de les agències més prestigioses, ha estat qüestionada des de les valoracions errònies que va fer en la crisi financera del 2008.

La factura de la pugna política
El grau de fiabilitat del deute nord-americà és d'extrema importància per a l'economia mundial. Dijous, de fet, es va demostrar que els inversors hi continuaven confiant. En una jornada marcada per la volatilitat i la incertesa a totes les borses, especialment a Wall Street, es va disparar la compra de bons del tresor nord-americà perquè els inversors el consideren encara un dels valors més segurs del mercat.
La decisió de S&P, com ha explicat l'agència mateix, té una explicació més política, derivada dels esdeveniments recents al congrés dels Estats Units. La pugna parlamentària viscuda aquest juliol, que va portar el país a pocs dies de la suspensió de pagaments, ha desvetllat una gran inquietud, com feia anys que no es vivia. La necessitat dels republicans i del Tea Party de desgastar Obama a tot preu va allargar la negociació fins a l'últim minut. Una actitud que molts consideren irresponsable i electoralista i que no va fer sinó acréixer els dubtes sobre la capacitat de les institucions nord-americanes de plantar cara a la crisi.

Emili Gómez Nadal: "Catalunya i València"

jordimartif69 | Llegir no fa perdre l'escriure | dilluns, 8 d'agost de 2011 | 21:46h
 
 
 
Article publicat a «Acció Valenciana», n. 18, el 20 de gener del 1931.
JO AMB MI mateix, amb les meues coneixences, elles entre si. Sempre idèntica qüestió: la suspicàcia dels valencians – d'aqueixos pocs valencians que senten la preocupació dels destins propis – envers la suposada tendència catalana a l'hegemonia, envers allò que ja ha hagut qui ha apel·lat l'imperialisme català. I malgrat açò la indiferència amb que aquests mateixos defensors d'un tan extrem xovinisme localista es donen a tot allò que duu més clarament un segell castellanista, ço és, d'un esperit que per elevat i digne que siga és molt més estrany al valencià – per tant molt més dissolvent i perjudicial – que no aquell atre quina influència hom rebutja. (Continua)

Tema aquest delicat de tractar, per referir-se a les relacions amb familiars nostres. Més encara per a qui com jo, ha pogut experimentar l'estima amb què les noves promocions catalanes – sense l'ombra més lleu de cobejança – assisteixen al nostre redreçament. Tanmateix, per l'honor que s'ha de fer a aquest estat actual de cordialíssima atenció, no vull deixar per més temps d'establir ací, la meua visió personal que, cal dir-ho, és també la de bona part de la joventut valencianista d'ací.
II
Haig tractat d'explicar-me aqueixa actitud de què parle. I heus ací dues possibles causes: una immediata, altra mediata.
a) La primera potser traga la seua força del moment crític perquè travessa tota la part més viva de la nostra terra, especialment la nostra capital. En l'actual moment històric, la forta vitalitat de la nostra raça, s'hi troba en un estat ple de neguits, de suspicàcies, produïts per la seua creixença mancada de pla, desorientada. I a la defensiva, el seu instint, li ga veure un perill possible en l'autència potencialitat, abassegadora, que mou els destins catalans, envers una meta fortament desitjada i no menys clarament copsada. Pel contrari a la banda de Ponent sols hi veuen unes terres empobrides, decadents, de les quals res perillós pot vindre i a les quals en canvi pot aprofitar-se per a la pròpia expansió material. És, doncs, una pura actitud de competència, en el sentit comercial del mot, allò que els mou.
b) Mediatament, caldria pensar també que la comunitat de vida entre Catalunya i València, basada en la comunitat de dinastia, per tant d'empreses en comú, acabà abans de que el sentit de ço que volia dir nacionalitat, prenguera força, en els temps subsegüents al Renaixement. Cooperant així, a que l'oposició d'interessos, més o menys fonda, es resolguera fins de l'amor d'una pàtria més elevada i comuna. Però aquestes reflexions, potser en millor ocasió siguen objecte de més detinguda exposició. Amb ço que haig apuntat n'hi ha prou per al meu objectiu.
III
Resumint: la suspicàcia valenciana des del moment que respon a una realitat vital és plausible i no cap dir res en contra d'ella. Ara bé, allò que cal afegir – i per ço és que parle – és, que aqueix desig de self-control res té d'oposat, sinó més bé de complementari, amb el pensament dels catalans que es preocupen de la germana València, i dels valencians que admirem la germana Catalunya.
Uns i altres són d'acord en que no sols la conveniència, sinó també l'exemple constant de la nostra història als segles d'esplèndida puixança, ens diuen que el camí a seguir en el futur és el de la més absoluta inhibició en els assumptes interns del veí. I en aqueix sentit hauran de treballar i propagar-ho aquells valencianistes que es senten amb vocació administrativa, i abocats per tant a intervindre en els organismes respectius.
Però és que no tenim res d'interès comú, catalans i valencians, que ens unixca? Res pel que treballar aquells que havent abraçat una professió intel·lectual, cap guany temporal ens neguiteja?
Jo crec que si el hi ha. I és el del nostre llenguatge comú qui ens marca el camí i la tasca. La nostra cultura ens és comuna a tots dos, la nostra literatura també. I és en aquest punt en el que hem de mantindre'ns estretament units a Catalunya.
I ningú no tindrà dret a dubtar de la nostra valenciania, cara aquesta fon l'actitud magnífica, salvant tota mena de distància, d'Ausiàs Marc, de Joanot Martorell, de Jordi de Sent Jordi.

Per què serveix Madrid? (Santiago Espot)

Extret del Facebook, publicat a OpinioNacional.com
Actualitzat el 04/08/2011 a les 17:24h



" La greu situació que pateix Catalunya en tots els àmbits ens obliga a contemplar totes les possibilitats per fer triomfar la idea de la independència de Catalunya, sigui a Brussel·les, Washington o Madrid. A uns llocs caldrà anar-hi amb el guant de seda i a d’altres amb  puny de ferro. Tenim el coratge i l’idealisme per fer-ho tots plegats dins una gran coalició? O ens tornaran a guanyar els petits i mesquins interessos de partit? Tinguem-ho clar: Madrid és com un kleenex. Usar i llençar.

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció."

Per què serveix Madrid?

“Si utilitzes l’enemic per derrotar l’enemic, seràs poderós en qualsevol lloc on vagis”, deia el llegendari militar xinès Sun Tzu. Aquesta sentència de l’autor del famós llibre “L’art de la guerra” caldria que els independentistes catalans la tinguéssim ben present sempre i tothora. Més que res perquè quan Espanya pugui ser utilitzada no ens agafi despistats com massa sovint ens passa. Quan serà la propera oportunitat que tindrem? Alguns independentistes diuen que unes eleccions espanyoles no van amb nosaltres perquè a Madrid no se’ns hi ha perdut res i des d’allà no es defensen els interessos de Catalunya. Molt bé. Però hem pensat mai a anar contra els interessos d’Espanya i des d’on fer-ho?

Per desgràcia, al Parlament de Catalunya en aquests moments hi ha prou feina per desemmascarar (com fa Solidaritat Catalana només amb tres diputats) les polítiques col·laboracionistes que tenim a casa per, a més a més, perjudicar Espanya. Ara mateix la cambra catalana dóna pel que dóna. Si volem desestabilitzar Espanya, una de les millors tribunes la constitueix, sense cap mena de dubte, les seves pròpies entranyes representades en l’hemicicle del Congrés dels Diputats de Madrid. Allà és on s’ha d’anar a fer una política d’enfrontament i no pas una política de contemporització. Les Corts espanyoles són possiblement ara mateix una de les millor caixes de ressonància de cara a la opinió pública internacional de la causa independentista. Així ho constaten també els patriotes bascos de Bildu i allà hi seran a partir del 20 de novembre.
Portar l’autèntica samarreta de la independència de Catalunya davant els diputats espanyols requereix saber quin partit s’ha de jugar i el profit que se’n pot treure.

Sense cap mena de dubte tenir uns diputats a Madrid amb l’única aspiració d’un estat català independent, i enfrontant-se directament a aquells que volen impedir-ho, farà que molts catalans prenguin consciència d’una vegada per totes del conflicte que viu el nostre poble. Això no es fa ni amb discursos acadèmics ni buscant aliances amb les esquerres o les dretes espanyoles. Madrid serveix per posar damunt la taula el robatori continuat que pateix Catalunya i els intents perpetus per fer desaparèixer la nostra llengua i la nostra cultura. Com també serveix perquè els nostres connacionals vegin que hi ha homes i dones disposats a donar la cara davant mateix de l’enemic  per defensar la causa de la llibertat de Catalunya. 

D’altra banda, ens dolgui o no, bona part de la població de Catalunya té com a màxim referent polític l’hemicicle madrileny de la Carrera de San Jerónimo. Uns perquè càndidament s’han empastat aquella pel·lícula que és allà “on es defensen els interessos de Catalunya”, i d’altres perquè veuen el Parlament de Catalunya com un parlament de segona divisió. Les coses són així, i els nostres representants, quan van a Madrid, acaben fent històricament el mateix paper que un diputat de Badajoz o bé el d’un ingenu que creu poder modernitzar Espanya. I tots ells, des d’un Cambó fins a un Duran, s’hi troben bé fent el paper de guardià del gueto jueu.

Si els independentistes catalans, siguin del color que siguin, ens creiem de debò que hem iniciat el camí de la construcció de l’estat català, ha arribar l’hora de pensar en Madrid com una eina més per assolir el nostre objectiu. Si estem d’acord que el Congrés espanyol serveix per fer una política d’enfrontament i de xoc, anem-hi a fer valer les nostres possibilitats. Però per acabar fent-nos amiguets dels comunistes o dels conservadors espanyols, com s’ha fet fins ara, millor quedar-se a casa. La greu situació que pateix Catalunya en tots els àmbits ens obliga a contemplar totes les possibilitats per fer triomfar la idea de la independència de Catalunya, sigui a Brussel·les, Washington o Madrid. A uns llocs caldrà anar-hi amb el guant de seda i a d’altres amb  puny de ferro. Tenim el coratge i l’idealisme per fer-ho tots plegats dins una gran coalició? O ens tornaran a guanyar els petits i mesquins interessos de partit? Tinguem-ho clar: Madrid és com un kleenex. Usar i llençar.

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.
06 d’agost 2011

Catalans! Escolteu la veu del "Profeta"

smolins9 | esborrar | dissabte, 6 d'agost de 2011 | 12:04h

Només els profetes compromesos entreveuen el futur (Salvador Molins, CA)

Article escrit el 2 d'octubre del 2008

Espanya rebentarà pels diners

ADHESIUguerrer Després de molts anys de fer comèdia, d'amagar ineptituds i covardies i de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos, com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d'en Maragall, l'Espanya plurinacional d'en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament de Catalunya com l'anomenen els pobres d'esperit que tenim al capdavant del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en Carod o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i prebendes com en Jordi Porta d'Òmnium Cultural o ja siguin la gran majoria de periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem trobar ben repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.

Tota aquesta crosta és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.

Afortunadament la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se'n però arriba un dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem "perplexos" segons els nostres "entesos", però seria més profitós que els nostres "entesos" es mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat d'anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara. El govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés d'independència. Al final no ho han pogut evitar i n'han publicat mitja dotzena amb mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i perquè ningú en pugui treure l'aigua clara. Tot i així el govern espanyol està relativament confiat perquè es pensa que tots els catalans som com els nostres representants polítics (els de la menjadora) i com els nostres representants de la societat civil (els de la repartidora). Aquí és on s'equivoquen en la seva anàlisi. Hi ha una majoria silenciosa independentista que creix cada dia i que s'està encabronant considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra classe política per inútils i venuts.

El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible. Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada dia (19.000 MEUR l'any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que l'interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una dura crisi? El problema és que els espanyols s'han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest diners o se'ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant. I aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa) dissimular l'espoliació que venim patint fent creure als catalans com a gran gesta nacional que érem la "locomotora d'Espanya" i que érem més espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè ells no volen trencar amb Espanya. Dit d'una altra manera: Espanya, per la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la nostra independència, i la nostra classe política és el tap que ens priva d'avançar-hi.
Que ningú dubti que els lacais sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament que es pacti serà "el millor finançament que mai ha tingut Catalunya". De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al nou Estatut després d'escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de CiU, els escolanets d'Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual que van fer plegadets amb l'Estatut. És el joc de sempre que tants "dignes" periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que s'empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que anomenen la "sociovergència".

Pensar que Catalunya es pot desenvolupar dins d'Espanya és d'irresponsables i temeraris i si algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant sotmesos a Espanya que s'ho faci mirar perquè té un problema greu d'enteniment. Espanya s'està trencant i ja ha sonat el tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap a la nostra llibertat que, per si alguns dels ajupits que ens representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i pròsper.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Blog Archive

Ni oblidem ni perdonem

Arxiu del blog