31 de desembre 2010

Els retardataris de la Independència de Catalunya. Els impossibilistes de la nostra emancipació nacional.

La mateixa cançó de sempre

lomer
1
A CiU li ha anat bé treure els seus capitostos dient que ells també ho són, d'independentistes
Una de les coses que els estrategs electorals de CiU van perseguir durant mesos va ser fer creure que en Mas havia iniciat un ferm gir cap a posicions que ells en diuen “sobiranistes”. Se n'han sortit? Desgraciadament cal afirmar rotundament que sí. Només cal veure el clima independentista que es respira al país i els resultat electorals per establir-hi una relació directa. Què ha passat? Molt simple. El 28 de novembre passat bona part dels catalans van pensar que els convergents ens portaran la independència xino-xano i a ritme caribeny.
Tot va començar amb la cantarella del concert econòmic com a pas previ a la construcció d'un futur estat català. No podem negar que aquest guió en un poble tan càndid políticament com el nostre tenia l'èxit assegurat. Més encara quan votar CiU servia també per posar fi al calvari del tripartit. En un escenari com aquest totes els ponien, als nacionalistes moderats de cara a la jornada electoral. Amb tot, no us penseu que aquest discurs responia al fet que haguessin descobert per ells mateixos que la convivència amb Espanya és una cosa impossible. No. El que havia passat és que des de la consulta d'Arenys de Munt l'eix del debat polític al Principat ha estat la independència de Catalunya i els votants tradicionals de CiU han anat posicionant-se obertament cap a postulats secessionistes. El gest d'Arenys ens va fer veure a tots plegats que la llibertat era possible, i a partir d'aquell moment tot es va precipitar a la seu del carrer de Còrsega per tal de no restar al marge d'aquest clima de trencament amb Espanya que s'anava apoderant de la gran majoria de la seva clientela. Es tractava de beneficiar-se'n però també de frenar el possible ritme trepidant que podia adquirir el procés d'independència.
No era la primera vegada que CDC es trobava en una posició similar. De fet, ja en la primera legislatura d'en Jordi Pujol el seu partit tenia independentistes a les seves files. Llavors, però, a l'expresident li resultava fàcil controlar-los amb l'excusa que Catalunya sortia del franquisme i primer calia col·laborar a consolidar la nova democràcia espanyola. Això de la independència havia de quedar per més endavant. Anys més tard les repúbliques bàltiques ens van demostrar que les fronteres a Europa no eren intocables i els catalans vam veure en els lituans, estonians i letons un model a seguir. Però ràpidament també el llavors president Pujol es va encarregar de tornar a desanimar-nos tot dient allò que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l'URSS”. El procés cap a la creació d'un estat català una vegada més es frenava perquè tornava a passar al davant la “governabilitat i estabilitat” d'Espanya.
Actualment l'independentisme és molt més present al país que quan s'esdevenien aquelles coses. Fins i tot ha estat l'eix de les campanyes electorals del PP o el PSC. Què ha fet CiU? No li ha tocat altre remei que treure a passejar els seus capitostos tot dient que ells també ho són, d'independentistes. Calia no perdre pistonada de cara a recollir vots. Però, és clar, com sempre, per a ells, no és el moment de trencar amb Espanya. Quan no és un all és una ceba. Amb tot, ara no poden dir que cal “reformar” o “encaixar-se” a Espanya perquè ningú se'ls creuria. Ara, diuen, cal treure Catalunya del sot. Molt bé. I el sot té altre nom que no sigui el d'Espanya?
El seu problema és que, malgrat haver de picar l'ullet a l'independentisme per obligació electoral, no creuen en una Catalunya lliure. La seva mentalitat d'esclau els impedeix veure el nostre poble amb els mateixos lligams amb Espanya que els que poguéssim tenir amb Dinamarca dins un marc europeu. Per molt que diguin continuaran representant el paper que descrivia Carles M. Espinalt l'any 1986 en el seu assaig L'error de certs catalanistes quan deia: “Hi ha un tipus de català disposat a viure de la política i que, a Madrid, no irrita ni poc ni molt. És aquell català que bo i degradant els valors fins a límits que no semblen d'aquest món, arriba a confondre l'habilitat política amb manca de caràcter i el vinclar l'esquena amb la diplomàcia, i el possibilisme amb abaixar-se les calces”. No us ve al cap en Duran i Lleida?
Darrera actualització ( Divendres, 31 de desembre del 2010 02:00 )
30 de desembre 2010

Els Independentistes no ens podem aturar: Tots junts endavant!

Ara caldrà un bloc constituent unitari

Per avançar en l'assoliment de la Independència de Catalunya ens calen diferents components com en tot procés d'independència, primer que el poble català ho vulgui, segon que hi hagi polítics que també ho vulguin fer efectiu de manera clara i verídica dins de les diferents institucions catalanes, però sobretot dins del Parlament de Catalunya.

Aquests dos primers elements ja els tenim, el primer les Consultes -Sí, el Poble Català ho vol-, el segon element l'hem assolit en les propassades eleccions, Solidaritat Independentista ha pogut entrar al Parlament Català i ja està fent la feina que li cal fer perquè el procés d'independència avanci amb pas ferm -lent, potser, però ferm!-.

Ara caldrà que afinem bé la imaginació, la intel·ligència i la voluitat per tal d'assolir una estructura oberta a totes les entitats i persones independentistes que permeti vestir una gran unitat d'acció, de comandament i de coordinació, fer un bloc constituent unitari, preparar una macro organització del Poble Independentista Català amb molta força! la màxima força de que siguem capaços, perquè la feina és ingent i no la podem pas fer ni sols, ni separats, ni deixar que el temps se'ns tiri a sobre.

Salvador Molins (Membre del BIC i de CA)
26 de desembre 2010

"Quan siguem deu mil catalans els que hagin de ficar a la presó ..."

 Quan siguem deu mil catalans els que hagin de ficar a la presó



El llegat de les Consultes és un llegat fidel i precís al llegat de Macià, llegat del qual encara viu i respira l'anhel de la nostra nació.

La història i els nostres fills recordaran com el Poble Català d'arreu de la Nació va ser fidel a l'esperit d'en Macià en tot l'afer de les Consultes des d'Arenys fins a Barcelona.

Haurem d'estar apunt de plantar cara perquè l'estat vol desenvolupar lleis que ens impedeixin celebrar la Consulta de Barcelona ... si cal que n'hagin de ficar deu mil a la presó! amb mi ja hi poden comptar!


----------------------------


Anem de pet a la Independència, per això ens cal intel·ligència, força i coordinació.

Ens
cal un "cos nacional" independentista coordinat amb un comandament únic
que podria ser rotatori. Ens cal amb representació del Poble i dels
polítics malgrat la dificultat que això suposa.

La tasca és immensa i ingent però no pas impossible.

La
tasca no la podem fer ni sols, ni separats, ni quiets o adormits.
S'imposa l'acció per moure aquest poble vers la clarividència i la seva
llibertat nacional.


Visquem el Nadal, visquem la tendresa, la justícia i la misericòrdia malgrat la dificultat que això també comporta.

"ja hem començat la independència. Els uns fa

poc, uns altres gairebé tota la vida, altres ho faran d’ací poc. Però això ja no té retorn."


Farem
que no tingui retorn! Alguns malden perquè això s'aturi però l'oblit ja
no és possible, aquesta ha d'ésser la nostra determinació:
INDEPENDITZAR TOT CATALUNYA de nord a sud i d'est a oest ...

Visqui Catalunya Lliure, visqui la llibertat per a tots els homes i per a tots els pobles!

Salvador Molins (BIC, CA)


-----------------
Comentari fet al blog d'Albert Cortés Montserrat (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/186072)

"ara m'adono de veritat que el procés està encetat"

-
Salvador què hem de fer davant d'aquests noves sentències que pretenen reintroduïr el castellà l'escola. has pensat algun tipus d'acció? Per exemple penjar cartells demanat el boicot, etc.
Per cert volia desitjar-te un Bon Nadal !

----------------

- Hem de concentrar-nos en la lluita per la nostra independència com a Nació. Això és el que cal fer i fer-ho entendre a tots els catalans que estimen Catalunya i la nostra llengua. Aquest és el camí més ràpid i més segur, empènyer el procés d'independència ja encetat, no deixar que el Masos i els Montilles de torn adormin el nostre poble.

Un votant d'ERC i empresari molt espabilat d'Avià, ahir el vaig trobar i em va dir: "ara m'adono de veritat que el procés està encetat, tal com tu Salvador em deies" i jo li vaig respondre: "cada dia hi han més catalans -500.000 votaren "sí"- que faran tot el possible perquè el procés no s'aturi sinó que se n'incrementi el neguit!"

Bon Nadal i Independència !!!

Independència,
Independència i
Independència!

això és el que cal i no pas adormir-nos en "la són de la mort".


Salvador Molins, Berga (BIC,CA)
04 de desembre 2010

En el camí de la Gran Coalició Independentista Catalana.

Dos comentaris més sobre l'apunt anterior.  (Autors: Renyer i Francesc)
Més enllà
Francesc| Adreça electrònica | dissabte, 4 de desembre de 2010 | 03:02h
Benvolgut Jaume, estem davant un moment apassionant del nostre futur nacional. Cal que revisem els discursos previs, les previsions i les projeccions. Cal que alguns revisin les seves apostes redemptistes des d'una esquerra extrema.

Les eleccions del 28-N ens indiquen que moltes coses s'han acabat, han quedat obsoletes. Ja no hi ha un independentisme únic, ja no hi ha repartidors de carnets, ja no hi ha messianisme. Tot això s'ha acabat definitivament.

Estem davant un cert repte de "governança" de l'independentisme, és a dir, d'entendre que hi ha molts subjectes que poden treballar per un objectiu i no comparteixen una matriu organitzativa. Això costarà d'entendre, però és clau.

Assistim, com diu el gran Oriol Junqueras, a un canvi de paradigma en l'independentisme. Si no s'entén, fracassarem. Mai més no hi haurà una única organització que canalitzi l'independentisme. L'independentisme s'expressarà polifònicament, i l'objectiu dels militants independentistes és assolir l'armonia necessària, que no passa per l'hegemonia. Qui pensi encara en tenors, s'equivoca radicalment.

La capacitat de sumar, d'avançar, de construir... és l'única possibilitat de futur. I això ens obliga a tots a molt.

Visca la terra!
Pluralitat i hegemonia
jrenyer | dissabte, 4 de desembre de 2010 | 18:23h
Francesc, recorda que fa temps ja vaig propugnar un model organitzatiu per a l'independentisme plural i participatiu, fet de la suma de grups diversos ideològicament en la línia que va assenyalar Pasqual Maragall fent referència al Partito Democratico a Itàlia. Certament, a partir del 28-N no hi haurà un únic referent independentista però per assolir la independència cal l'articulació d'aquesta transversalitat i una direcció estratègica que marqui els camins a seguir, d'això en dic hegemonia al si del moviment.  Lluny del leninisme i l'avantguardisme, calen primàries per escollir els candidats electorals i democràcia directa per barrar el pas als Hugo Chávez nostrats i als clans dels politicastres.

----------------------------------

Nou comentari al post d'Empordà Acció que reproduia el post i comentaris del blog de Jaume Renyer:


  • Què hauríem de fer ara, segurament
    Joaquim| Adreça electrònica | dissabte, 4 de desembre de 2010 | 08:19h
    Estic totalmetn d'acord amb el teu diagnòstic. Soc exmilitant desfenestrat d'E.R.C. per enviar un email crític a Pugicercós. Em van deixar de cobrar la quota unilateralment. Es veu que no acceptaven DISCREPÀNCIES...Sóc associat a Reagrupament de fa molt de temps. I m'agradaria que tant Esquerra om R.cat - sóc dels que crec que no ha de perdre l'especificitat encara - fossin capaços de fer una revisió positiva i fer passos cap a la unitat.

    Esquerra hauria de demanar perdó com diu Junqueres pels errors comesos i fer un canvi de persones i estils. Crec que va bé si hi posa Junqueres i Tresserres, que treballin per la unitat. Però els cal sobretot humilitat, transparència i una conducta ètica i republicana evident.

    Reagrupament ha triomfat crec, en el terreny dels arguments,la crítica, estràtègia i  les idees. Però ha mostrat limitacions i mancances pròpies a la pràctica ( també ha tingut enemics, una situació desfavorable, infundis i calumnies i una evident apagada informativa probablement perquè feia nosa al sistema establert ). No s'hauria de disoldre si no guardar l'especificitat i transformar-se en un "grup" de pressió independentista i veu de consciència de aquest sector.

    De Solidaritat no sé que pensar més enllà de l'oportunisme d'un lider mediàtic per obtenir un càrrec. A voltes dona imatge de seriositat amb Lopez Tena darrere. A voltes sembla "friki" i fet per aficionats com en les primeres decalaracions postelectorals d'Uriel i les de laporta que no tocava a terra. Es veurà en que acaba més enllà d'omplir quatre seients d'una legislatura...

"28-N: valoracions complementàries" de Jaume Renyer i primers comentaris.


28-N: valoracions complementàries

jrenyer | divendres, 3 de desembre de 2010 | 18:18h
Aquestes eleccions han girat al voltant de l'independentisme, però no han estat una victòria pels partidaris d'aquesta causa atesa la conjuntura canviant en que es troben les propostes organitzatives que se'n reclamen.
La independència com a única opció de futur pel nostre país es una evidència per cada cop més sectors de la població, la transversalitat social i pluralitat política dels que en són favorables no troba, de moment, l'expressió d'un projecte electoral. El punt de partida per bastir-lo rau en la confluència entre les aspiracions de regeneració democràtica de la vida institucional i la independència com a concreció d'un poder estatal català.
Predicar la regeneració democràtica cara a la societat implica practicar-la des del primer moment cara a l'interior de les organitzacions independentistes. No fer-ho, lleva credibilitat a qui incideix en aquesta incoherència i condueix al fracàs del projecte. Esquerra, que ha patit una davallada llargament anunciada, insisteix per boca dels seus actuals dirigents -i màxims responsables de la crisi del partit- en considerar un error el procés d'elecció democràtica de president i secretari menat al congrés de l'any 2008.
Erren en el diagnòstic, allò que va fallar no fou el mètode participatiu sinó la manca de capacitat i voluntat per bastir una estratègia coherent orientada a l'exercici del dret d'autodeterminació. Les causes d'aquesta manca de capacitat i voluntat evidenciada per la direcció d'Esquerra cal buscar-la en el fet que pels seus dirigents la independència és un anhel benintencionat però no una actitud permanent de conflicte amb l'ordre establert. Per dir-ho en paraules d'Heribert Barrera, "estar moralment en guerra amb Espanya". La coartada del governar a qualsevol preu mentrestant no arriba la independència, de buscar la centralitat dins l'ordre establert, d'entendre la política com una professió i una via d'ascens social, porta a negar a la pràctica els objectius pels quals hom diu lluitar.
A la conferència nacional d'Esquerra de l'any 2007, quan ja havia comencat l'any abans la involució del partit, es van posar a debat dues ponències: la oficial que es va encarregar a Joan Ridao, un text buit de contingut, sense estratègia de cap mena ni senyals de cap tipus de gradualisme, i l'alternativa que va defensar Albert Pereira en nom de Reagrupament, llavors un corrent intern, que apuntava a plantejar un conflicte jurídic i polític a l'ordre establert. Comparar ambdós documents pot ser un bon exercici pels que encara confien en la recuperació d'Esquerra.  (Jaume Renyer)


Comentaris: 5
  • Esquerra va perdre el nord ...
    smolins9| Adreça electrònica | dissabte, 4 de desembre de 2010 | 02:59h
    Esquerra va perdre el nord i de moment no fa pinta de retrobar-lo.

    Així ho demostren unes declaracions de l'Huguet en un article aparegut aquest divendres al diari Regió 7. Huguet titlla als altres independentistes "d'Independentisme exprés", dient que les seves aventures i el seu fracàs ens ha perjudicat a tots".

    Des d'ací jo li responc a l'Huguet que si ERC hagés fet bé la seva feina independentista ara ERC tindria 40 diputats o encara més i RCAT i SI potser no existirien.

    També aprofito l'ocasió d'aquest comentari per convidar als lectors del Blog d'en Renyer que visualitzin i escoltin la conferència de Santiago Espot a Sant Feliu de Guíxols, a l'enllaç:

    http://www.youtube.com/user/catalunyaaccio#g/c/A71B3CE8D38A8361
    Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
  • Contrapunt
    Jordi| Adreça electrònica | divendres, 3 de desembre de 2010 | 21:52h
    És obvi que SI ha aconseguit emportar-se una part (important) de l'electorat d'ERC. Si l'objectiu era aquest SI ho ha aconseguit, i això no és especialment bo ni especialment dolent per a l'independentisme: més opcions.

    Si la davallada d'ERC ha tocat fons, és molt probable que SI estigui, amb la coartada de la independència ara mateix, molt a prop del seu sostre.
  • L'independentisme
    O| Adreça electrònica | divendres, 3 de desembre de 2010 | 21:13h
    L'independentisme ha guanyat o ha perdut?

    Aquesta és una qüestió una mica difícil de dilucidar i depèn de la perspectiva des de la qual es miri.

    Si ens basem en els escons, evidentment la representació parlamentària ha minvat de 21 a 15.

    Si ho mirem des d'una òptica més àmplia podríem dir que l'independentisme ha guanyat: ara tenim independentisme d'esquerres i de dretes. L'independentisme és transversal, ja era hora.

    A la dreta tenim un al·luvió de gent de diverses procedències que no s'identificaven amb un govern d'esquerres i que han estat aglutinades per un lideratge populista a l'estil berlusconià.

    A l'esquerra hi tenim un partit que s'ha de refer de les ferides rebudes en els darrers anys, per elements clarament desestabilitzadors que van aprofitar el sistema assembleari per dividir el partit abans de marxar-ne, que no ha sabut o pogut cicatritzar-les degudament.

    Els elements que configuren aquestes alternatives no són massa engrescadors:populisme dretà tipus berlusconià i confusió a l'esquerra.

    Esperem que, uns i altres trobin el camí:  que es sedimenti l'al·luvió dreta i es pugui arribar a constituir realment en un partit democràtic (no només unes sigles) i que l'esquerra trobi els adequats ponts per a bastir de nou una alternativa més forta.

    Així sigui.
    • Simplificacions
      jrenyer | divendres, 3 de desembre de 2010 | 23:34h
      El teu anàlisi és d'una simplificació evident. Tot i que no ho dius espedíficament, SCI és de dretes i Laporta un populista estil Berlusconi, mentre que ERC és un partit d'esquerres a qui no li cal demostrar que ho és. No m'estranya que amb adoctrinaments com aquests Esquerra hagi arribat tan avall.
      Pel que fa als elements que van aprofitar l'assemblearisme d'Esquerra per dividir el partit abans de marxar-ne, parlo per mi no pas per altres. Vaig ser militant d'ERC durant divuit anys, per què havia d'esperartan de temps per enfrontar-me obertament a la direcció ?. Només del pacte Carod-Puircercós d'abril de l'any passat, que liquidava qualsevolo possibilitat de canvi de rumb del partit, vaig decidir deixar-ho explicant-ne els motius a l'apunt "Obrir la porta de l'esquerra de la llibertat ", que considero plenament vigent. Llegeix-lo i rebat després allò que hi dic. Finalment, les meves valoracions polítiques i personal sobre Esquerra i els seus dirigents són el resultat d'un coneixement directe i aprofundit, no pas elucubracions per fugir d'estudi. Si hagués volgut fer mal a Esquerra hagués actuat d'altra manera i dit moltes altres coses.
  • Passar de ser un anhel
    Daguer | divendres, 3 de desembre de 2010 | 19:21h
    a ser un objectiu. L'anhel és in operant i passiu; està a l'espera. L'objectiu, en canvi, és una meta que demana una estratègia i les eines adequades.

    Treballarem a nivell institucional (política) i al carrer (mobilització). Ens hi hem començat a posar i continuarem. Que la política no ens faci oblidar la mobilització. Per aquesta segona el camí està menys fressat i cal imaginació, també coordinació amb plataformes ciutadanes.

    Solidaritat es proposarà amplia els adherits i pencaires (militància?) per poder-ho portar a terme. Estem engrescats amb el resultat i pel bon rotllo amb què hem treballat fins ara. Salut!

---------------------------------------
Extret del Blog de Jaume Renyer
Fotografia adjunta: Jaume Renyer

Bestiari encaixista, colonial i perversament colonitzador ...

ALBERT1969 | divendres, 3 de desembre de 2010 | 21:23h
Un exemple ben clar d’aquesta mentalitat que no veu res més lluny de l’estat espanyol, es el líder d’Unió Duran i Lleida, que els rumors l’anomenen a les travesses per ser Conseller en Cap, tot hi la seva predilecció per Madrid. En un altre costat trobem el republicà Joan Tardà, que ha titllat en una sessió de corrupte en les seves funcions al Tribunal Constitucional, i que finalment fruit de la seva suposada valentia, ha retirat en el diari de sessions les seves paraules desprès de la conversa amb el socialista Bono.

Aquests dos personatges son dos clars exemples de la mentalitat que porta en el seu ADN una bona part de la societat catalana, en Duran i Lleida, no s’ha volgut definir sobre el seu futur laboral, tot hi reconèixer estar molt a gust a Madrid, i que cal un pes pesat a la capital espanyola, ja que ha d’estar ben cobert, parla de la seva repartició de papers amb en Mas, un a Catalunya, i un a Madrid, ha confirmat que la repetició del concert basc es inviable, però si un pacte fiscal per recaptar tots els impostos i pagar una quota a l’estat i per la solidaritat. Per la seva banda en Joan Tardà, ha matisat en el diari de sessions del Congrés les seves paraules de corrupte al TC, per “exerceix de manera impròpia les seves funcions”. Tardà va dir aquestes paraules sobre el Tribunal, i concretament el nou membre Francisco José Hernando, qualificat com a personatge nefast i fomentador de la catalanofòbia, recordant les seves paraules de que obligar a parlar català als jutges a Catalunya no tenia sentit, ja que era  com si li demanessin aprendre a ballar sevillanes. En Bono el va instar a rectificar aquestes paraules, cosa que finalment va acabar succeint.

En Duran, es d’aquells tipus de personatges estimat a les Espanyes, ja que s’ha fet perdonar el ser català, demostrant aquesta mentalitat servil i submisa, i sobretot amb Madrid i l’estat espanyol com a referència única en el seu cap, cosa que lliga amb la seva afirmació de tenir un pes important a Madrid, ja que com ha dit més d’un cop ell no vol la independència, i per tant la dependència te el seu epicentre concretament a Madrid, on es prenen totes les decisions importants, segueix amb el cinisme convergent de titllar d’impossible la seva proposta estrella en forma de concert, i tot seguit ens diu que vol un pacte que bàsicament igual que el Concert i que sap del tot impossible, tot plegat sona a un nou pacte del Majestic, venen un acord miserable com la gran meravella mundial, amb la diferència que el context de crisi, i dèficit aberrant no s’escamparan amb fum, cosa que en Duran intentarà més o menys com ha fet sempre. Pel que fa en Tardà, i la seva crítica al nou membre pel TC, fill de falangista, i personatge important al règim dictatorial, i que amb el seu menyspreu al català en l’àmbit judicial, demostra el seu tarannà xenofòbic i amb tics profundament antidemocràtics, aquests son els personatges de la gran instància espanyola judicialment parlant ,i que com deia el republicà exerceix de manera corrupta les seves funcions, com ha demostrat amb la sentència de l’Estatut, però fent honor a aquesta valentia de campanya, li ha faltat temps per acceptar els suggeriments de Bono, per cert un altre fill de falangista, per rectificar i deixar uns termes molt més suaus. Es l’exemple de la falsa valentia que pregonava en Puigcercós, i que ha semblat una burla desprès de 7 anys de abaixar-se els pantalons cada dos per tres, i que finalment els votants han castigat durament.
En definitiva, son els catalans clàssics que per la seva condició, busquen la més mínima oportunitat per fer-se perdonar, i tancar-se en el seu raconet de l’estat espanyol, i no d’un món globalitzat que ens espera amb les seves oportunitats.  (Albert Cortés Montserrat)
--------------------------------

Plenament d'acord amb aquest post.

Puigcercós va treure la bandera espanyola del seu departament i en dues hores -el xicot tan valent- la hi va tornar a posar després d'alguna telefonadeta dels seus amos, ves a saber, potser el Montilla, el Zapatero o potser el Carod ... ves a saber?

Tardà, també clar exemple de la mentalitat que porta en el seu ADN una bona part de la societat catalana, ha errat d'entrada l'expressió dient "tenim un tribunal corrupte" enlloc de dir-los "teniu un tribunal corrupte" tal com aquest estat espanyol és corrupte i ses senyories també.

Qui trepitja impunement la voluntat d'un poble és un corrupte!
Qui espolia, suplanta i vol colonitzar un poble és un corrupte sense cap dubte.

I referent al tema del Concert és molt vàlid el post d'ahir del BIC:

"TRENCAR AMB ESPANYA, L'ÚNIC CAMÍ VÀLID PER A CATALUNYA !!!"


  
El Mas fa de Puta dient "Sí al Concert Econòmic"

El Puig fa de Ramoneta dient "No, Concert no! Pacte solidari potser!


------------------

Comencen malament!
Per això no els vaig votar ni crec que els voti mai més!

Al vell estil Pujolià ... canviar mesells i enganyosos el nom de les coses per tal de corrompre-ho tot!

Recordeu! Aquesta colla d'esclaus encaixistes
van canviar el nom de Seleccions Nacionals
pel de Seleccions Supraautonòmiques.

Recordeu!
Aquesta colla d'esclaus enxcaixistes pro espanya
van canviar no fa pas gaire el nom de Concert Econòmic pel nom de Concert Solidari.

Ara ja tornen a preparar el terreny per adormir el pretès "oasi català" amb narcotitzants propostes falses i enganyoses.

Fa encara no tres anys el Mas va fer de PUTA i va fer el salt a Catalunya anant-se'n a dormir amb el Zapatero i carregant-se literalment la negociació de l'Estatut en, o curiosa casualitat, l'apartat d'aquell mal anomenat Concert Solidari.

Aquella nit la recordaré sempre, veient el Mas anunciar la perversa notícia amb el Pujol al seu darrera amb pullòver beig d'estar per casa.
Aleshores el Mas feia de PUTA i el Pujol de RAMONETA!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
30 de novembre 2010

Per a la descolonització de Catalunya:

Ferms amb la llengua !

Clarividents del territori de tota la Nació !

Beligerants en contra de l'espoliació espiritual i material que patim !

Rupturistes amb qui ens subjuga i vol colonitzar !

Rebels amb qui ens enganya i ens vol adormir !

Innegociables per la nostra Independència !

Decidits i oberts a la "Gran Coalició" necessària i responsable !

Valents independentistes catalans !

Força Catalunya !!!
Força pels catalans !!!



----------- 
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC



Visiteu i llegiu:

http://mariatorrents.blogspot.com/
26 de novembre 2010

Battle Lines Drawn in Catalonia

BARCELONA (CATALAN COUNTRIES) — When voters in Catalonia go the polls on Sunday, they will not just be writing another chapter in the long and complex saga of whether and how Spain holds together. The most recent opinion polls suggest that the current Socialist-led coalition government in Spain’s northeastern region will fall, a slap in the face for Spain’s prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero, a Socialist whose own popularity has plummeted along with the country’s economic fortunes in the financial crisis.


The likely triumph of a Catalan nationalist party, Convergència i Unió, heightens the regional tensions that continually tug at Spain’s fractious unity. As in other European nations, most notably Italy and Belgium, there is a gulf between northern regions like Catalonia, which spearheaded Spain’s industrial revolution and remains home to some of its most successful corporations, and poorer southern areas like Andalusia.

Edward Hugh, an independent economist based in Barcelona, said that, while hard to measure, the consensus estimate among his peers was that Catalonia contributed the equivalent of 10 percent of its gross domestic product to supporting other Spanish regions, through taxes collected by the central government in Madrid.
With Spain particularly hit by the world financial crisis, and Catalonia itself grappling with a total debt that rose 20 percent last year to €30.5 billion, or $41 billion, burden sharing has become a burning issue within Spain, as has the question of who should collect taxes. Catalonia’s limited fiscal autonomy has also contrasted with that of another prosperous northern region, the Basque Country, whose own government recently struck a new financing deal with the central government in Madrid, triggering loud demands from Catalonia for a similar treatment.

“The Basque Country has managed to get a credit rating that is better than that of Spain because it is fiscally independent,” said Xavier Vives, economics professor at IESE Business School in Barcelona.
Instead, faced with tough refinancing hurdles, Catalonia was recently forced to issue €2.5 billion in domestic bonds for the first time since the mid-1980s, at a 4.75 percent yield, which was above that paid on similar Spanish government bonds.

Unless Convergència i Unió wins an outright majority on Sunday, however, the election is almost certain to be followed by intense horse-trading among parties hoping to join a coalition government. The consequences for Mr. Zapatero are also hard to predict, because he has maintained an ambiguous relationship with his Socialist counterparts in Catalonia, strained since a contested ruling last June by the Constitutional Court on a Catalan autonomy charter that had already been approved by Catalonia’s 5.5 million voters and the national Parliament in 2006.
Some of the parties competing on Sunday, in fact, want Catalonia to split immediately from Spain and become a new member state of the European Union. “This election is a historic opportunity to take a decisive step toward independence,” said Joan Laporta, who started his own party earlier this year after leaving the presidency of Barcelona F.C., one of the top soccer clubs in the world.

But rivalries between Mr. Laporta and other advocates of independence have splintered and weakened their movement. Catalan politicians also disagree over the level of popular support for independence.
Celestino Corbacho, who recently stepped down as one of Mr. Zapatero’s ministers in order to return to Catalonia and help bolster the Socialists’ prospects on Sunday, suggested that a better target would be to provide Spain with a stronger federal structure akin to that of Germany, in which Catalonia could stand out, because at most 25 percent of Catalans would vote for full independence should a referendum be held tomorrow. “Many politicians here are at least one step ahead of what people actually want,” he said.
That, however, is partly because “the benefits of independence in the long term are huge but there are costs in the short term, which many people aren’t ready to assume,” argued Salvador García Ruiz, one of the founders of Col-lectiu Emma, an association promoting Catalan interests. He compared that reticence to the constraints of dieting: “I would love to be thinner, but am I really ready to eat only healthy food and start exercising immediately?”

Among long-term benefits, Mr. García Ruiz predicted that Catalonia would better manage its infrastructure spending, while Barcelona would attract more foreign investment as a capital city. Indeed, Catalans consider several past economic decisions made in Madrid as unfair, ranging from the prioritizing of Madrid’s airport expansion over Barcelona’s to a veto of an attempted takeover of the electric utility Endesa by Gas Natural, headquartered in Barcelona.

Catalan separatism has been gaining ground since Spain’s return to democracy in the 1970s, with the re-establishment of the Catalan language as arguably its most notable achievement so far. Earlier this year, the Catalan Parliament approved a law to have 50 percent of foreign movies dubbed or subtitled in Catalan, despite concerns in Hollywood about higher distribution costs.

More recently, the language debate has centered on whether professors should demonstrate fluency in Catalan to teach in one of Catalonia’s universities. Another controversial law resulted in 152 fines last year against shopkeepers who had failed to label their establishments in Catalan.

Although Mr. García Ruiz noted that similar sanctions had been imposed for breaking Spanish-language regulations, such regional legislation has fueled concerns that the separatist drive in Catalonia has also raised intolerance within a region that has long been a major recipient of immigration. Some Catalan municipalities also made national headlines recently by banning women from wearing burqas in public.

“Silly measures like fining shopkeepers in defense of our language or banning the burqa make us seem like exactly what we’ve never been, which is a closed society,” said Josep Ramoneda, a Catalan writer and philosopher.
The election Sunday is expected to result in low turnout, following a campaign marked by highly provocative advertising, ranging from one party portraying Spain as a bank robber to another launching a video game awarding points for shooting down illegal immigrants. Some politicians also anticipate voters’ abstention because the nationhood debate has eclipsed their more pressing economic concerns.

“The real problem for Catalans is how to reach the end of the month and cope with unemployment,” Alicia Sánchez-Camacho, the main candidate for the center-right Popular Party, said in an interview on Spanish television Tuesday. “Instead of more nation, we need better management.”

One of the political hot potatoes facing any incoming administration will be the aftermath of the Constitutional Court’s ruling on the Catalan statute. While endorsing most of the charter, the court also set off a huge protest march in Barcelona by striking out some of its points and a legal claim to nationhood.

Still, Mr. Laporta and other separatists insist that the next tussle with Madrid must be over finances, in order to allow Catalonia to emerge quicker from the crisis. “The right to handle our own money is a priority,” Mr. Laporta said.

19 de novembre 2010

O Independència o misèria moral i material. Tu decideixes.

No ho crec pas
David | esborrar | dimarts, 16 de novembre de 2010 | 22:45h
no crec que ens independitzem mai, i et diré perque...hi ha massa espanyols a Catalunya,  massa gent que se sent espanyola, i així és impossible assolir la independència.
Van venir massa espanyols durants els anys 60 i 70, la majoria d'ells són totalment aliens a la catalanitat i bastants d'ells odien el sentiment catalanista, són només espanyols i prou.
Com deien les "Mares de Mayo" ...


"Només es perden les lluites que s'abandonen"

O com deia Ramon Llull: "Qui no persevera no va"

O com dei Carles Muñoz Espinalt:

"Són molts els qui voldrien que no se’n

pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-

ludi de la Independència de Catalunya no ha

nascut pas per generació espontània. No és

cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys

que es deixa sentir amb harmònic frasejar,

per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti

el to vibrant i clamorós que demana executar-

lo amb tota la seva amplitud.



Els motius pels quals no s’ha acabat mai

d’interpretar, sense perdre o robar-nos les

solfes, els podem copsar fins i tot amb fets

aparentment secundaris. En ells, això sí, hi

trobem tàctiques errades, molta bona volun-

tat, excuses de mal pagador i limitada moral

de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració?

Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem

nosaltres mateixos els inconvenients o ens

venen de fora? Fem el sord o gent impenitent

ens tapen les orelles?





Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els

catalans prou anhelen la Independència

nacional, però no veuen la manera d’assolir-

la. Cap projecte no es veu viable abans de

plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la

ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així

doncs, els artífexs que inculquin en cada

català la clara imatge motivacional de la seva

Independència com a poble, esdevindran els

qui anorreïn per sempre els obstacles que

impedeixen portar-la a terme.



No és pas impossible promoure-ho, encara

que la desconfiança en nosaltres mateixos

hagi impedit deixar parlar molt alt els qui

assagen de fer-ho viable. Sovint, els covards,

per no posar-se en evidència, són els més

interessats a silenciar la veu dels coratjosos.

Llavors, els desmoralitzats i els pobres de

tremp, enlloc de cercar un major braor en ells

mateixos, prefereixen —baixet, per no fer

soroll— parlar de mans misterioses que ens

barren el pas."

------------------------------------------------


La Independència és la Plenitud de Catalunya com a Nació. La Independència primer de tot depèn dels catalans. Ja són molts els han emprès el camí. No valen les lamentacions ni la incredulitat, sols val la determinació.

La ruptura entre Catalunya i Espanya ja no té marxa enrera, el maltracte i l'espoliació cada dia serà més descarat, la vergonyant acció política dels maldetres polítics catalans cada dia sera més flagrant i abocaran Catalunya a la misèria com passa a Corea del Nord o com està passant a Haiti.

O Independència o misèria moral i material.

Catalunya no vol ser una trista colònia d'espanya, Catalunya vol ser una Nació lliure i responsable, una de les primeres nacions europees.

Si els catalans no fem el pas, aleshores el faran els que tu dius que són aliens i desintegrats de la nostra nació, i ells el faran a la seva manera, aleshores altra volta haurem perdut una gran ocasió.

Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.
15 de novembre 2010

GAUDÍ, SENY, RAUXA I GENI

per Lluís Busom Femenia el dilluns, 15 / novembre / 2010 a les 12:10  
Versión en castellano

Per damunt de qualsevol altra cosa, Gaudí és un gegant del geni català i la seva obra màxima —La Sagrada Família— hi amaga el seu esperit de català independentista, reivindicatiu i trencador del la continua imposició castellana i que, tal vegada quedi desdibuixat per altres esdeveniments actuals més visibles i amagat per sempre, possiblement fou un senyal de rauxa dintre del seny de l'home genial que era, al menys a mi m'agrada pensar-ho així. Per entendre el que vull dir tenim de situar-nos en l'època que Gaudí li va tocar viure. En l'etapa final de la seva vida, llastimosament segada per un tramvia a l'any 1926, la va viure en plena abolició de les llibertats catalanes.

Eren els temps difícils de la dictadura d'en Primo de Rivera, afavorida pel rei Borbó Alfons XIII i inspirada en el faxisme de Mussolini i que, pels greuges que foren tractats els catalans, semblava una nova reedició de la dictadura borbónica de Felip Vé, ja que es tornaven a aplicar les vexacions amb els procediments restrictius i de rigor en contra de Catalunya i dels catalans, intentant aconseguir la seva submissió, prohibint els seus drets, la nostra llengua i totes les nostres institucions catalanes. (Consell de Cent, símbols, himnes, banderes, etcètera). L'exercici dels drets i llibertats del poble de Catalunya així com la vigència de llurs institucions s'han vist interrompudes, contra la seva voluntat i que, com una constant malèfica, s'han tingut de patir durant llargs períodes de la història.






En la derrota de 1714 i amb el Decret de Nova Planta (16/01/1716) les vexacions i prohibicions envers a Catalunya foren gegantesques, des de llavors Catalunya ha tingut de lluitar —en més o menys intensitat— per no morir ofegats. Sectors polítics, monàrquics, religiosos i econòmics ens han fustigat per eliminar la llengua catalana. No podem oblidar a l'església que, a través de l'arquebisbe Mayoral (1730), va ordenar als seus rectors que castellanitzaren els noms i cognoms als registres parroquials. L'economia de Catalunya es va veure afectada, quan els ports catalans van tenir la prohibició de comerciar amb Amèrica i que no va ser recuperat fins al regnat de Carles III

Sense oblidar que les normes de l'arquitectura a Barcelona, des del Decret de Nova Planta, es mantenien estretament relacionada amb l'opressió que s'exercia sobre la ciutat per part de les forces colonitzadores. Pensem que les cases de Barcelona havien de tenir menys alçada que les torres de la ignominiosa fortalesa de la Ciutadella que va manar construir Felip Vé. D'aquesta manera es facilitava que des de la fortalesa poguessin bombardejar la ciutat quan volguessin.






L'Antoni Gaudí va ser humiliat per l'Espanya castellanitzadora. Un 11 de setembre de 1924, les autoritats espanyoles van tancar les esglésies de Barcelona per impedir la celebració de la Diada de Catalunya, però Gaudí, un català independentista de 72 anys va anar a l'església de Sant Just i Pastor per rendir memòria als herois caiguts en combat per defensar les llibertats de Catalunya. Gaudí va ser detingut per la policia i portat a la comissaria es va negar a parlar en castellà, aquest fet va provocar que fos arrestat, greument insultat i humiliat pels guàrdies. En la seva intimitat, Gaudí vivia tan separat d'Espanya que actuava com si no sabés ni volgués parlar castellà, perquè va arribar a la conclusió madura i ferma que, sense la independència, no hi havia possibilitats de viure a Catalunya sense una política pròpia que fos justa, honesta i reformadora.



Gaudí influït per tantes prohibicions que Catalunya havia sofert a través de la història, al projectar l'alçària de les torres de La Sagrada Família era una forma d'en riure-se'n dels Borbons i de les seves prohibicions, ja que el seu projecte conté torres 130 metres i la torre central que coronarà l'obra tindrà 170 metres. La imatge de la seva gran obra, al contrari del que volien els Borbons, d'una Barcelona minimitzada per les alçaries dels edificis, es converteix ja en una de les victòries més espectaculars de la catalanitat d'en Gaudí.

Ja en plena dictadura a l'any 1925 Gaudí acaba la construcció del primer campanar de la façana del Naixement, dedicat a Sant Bernabé, de 100 metres d'alçària. Aquest és l'únic que Gaudí va poder veure construït, ja que el 10 de juny de 1926 mor a conseqüència d'un tràgic accident ocorregut tres dies abans, en ser atropellat per un tramvia. El dia 12 és enterrat a la Capella del Carme de la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família, on encara avui reposen les seves despulles.






Reflexió final:

Fa tants anys, tants segles que la nostra llengua és maltractada i qüestionada a tort i a dret, que tindríem de fer quelcom per evitar-ho definitivament. Unes vegades el maltracta el rebem pels enemics declarats, amb aquests ja no ens poden enganyar —sabem qui són— declaradament van encontra de la llengua catalana. Però ni ha d'altres que unes vegades fan polítiques subordinades —no són autònoms— i voten el que els-hi manen, són partits sucursals que voten a Madrid el contrari del que voten aquí. És com tenir la 'Quinta columna' a casa nostra i no ho hem de consentir. Ara que tenim l'oportunitat de votar, d'escollir al partit que defensi més els nostres interessos, tindríem de votar en favor d'aquells que defensen la nostra parla, la llengua catalana, i que, vist el panorama restrictiu que Espanya ens ha sotmès, tal vegada és l'hora de prendre una decisió valenta intentant aconseguir la independència de Catalunya.

Lluís Busom i Femenia
14 de novembre 2010

Article de Santiago Espot al Diari El Punt

Una vaga espanyola

“Poc els deuen importar les pèrdues que tindran aquell dia els autònoms, petits empresaris o botiguers, que són els que conformen el nervi principal de l'economia catalana”. Foto: EL PUNT.
Per molta retòrica nacionalista o catalanista que gastin els dirigents polítics del país, no hi ha res més cert que Catalunya és una simple colònia. Ho és perquè ens espolien, ho és perquè el nostre estatus polític actual és històricament producte de l'abús de la força i ho és també perquè ens manen, fins i tot, quan podem o no treballar. Dominar un poble vol dir això: sotmetre'l als teus interessos. I això, i res més que això, és el que faran amb nosaltres els espanyols el 29 de setembre vinent.

Com tots ja sabreu, des d'un parell de seus sindicals de Madrid s'ha decidit que els catalans ens creuem de braços un dia determinat com si ells fossin els amos de les nostres vides. Ens ho han consultat? Les arxisubvencionades (100 milions d'euros cadascuna) UGT i CCOO diuen que defensen els interessos dels treballadors i han arribat a la conclusió que res millor que fer vaga el dia 29. És clar, com que els seus dirigents principals (així com els milers i milers dels anomenats “alliberats sindicats”) viuen de la menjadora oficial, ben poc els deuen importar les pèrdues que tindran aquell dia els autònoms, petits empresaris o botiguers, que són els qui conformen el nervi principal de l'economia catalana. Tant els fa que a la majoria d'aquests agents econòmics els hagin caigut les vendes o la facturació en el darrer any més d'un 50%. Em puc imaginar la gràcia que els farà baixar persianes un dia feiner perquè ho diuen uns sindicalistes vividors. Si tan solidaris són amb nosaltres els compañeros de la UGT o les CCOO, a veure quan convoquen una aturada general per protestar contra l'espoli de més de 22.000 milions d'euros que pateixen en les seves pròpies carns els assalariats catalans.

En realitat, els ciutadans de tot l'Estat espanyol tractats de manera més injusta són els treballadors d'aquí que, entre altres coses, han d'aguantar serveis socials col·lapsats a causa de la depredació econòmica que practica Espanya sobre nosaltres. Els seus usuaris principals no són pas els grans empresaris, són precisament els menys afavorits salarialment. És a dir, aquells als quals diuen que defensen els sindicats espanyols i les seves sucursals catalanes, que els fan el paper d'acòlit. Perquè encara alguns no hem oblidat com l'1 de desembre del 2007 els sindicats de casa nostra, d'obediència espanyola, van fer botifarra a la manifestació multitudinària que reclamava infraestructures dignes per als soferts assalariats de casa nostra. Ara, què hem de fer nosaltres? Seguir les seves consignes? Es veu que només mereixem la seva consideració quan obeïm als camàndules de Madrid. Els mantenim i, a sobre, ens diuen quan podem o no treballar.

Amb tot, els catalans continuem majoritàriament actuant políticament com uns aprenents davant de qualsevol conflicte entre espanyols. Prenem partit per un bàndol o per un altre. Com si algun dels dos vetllés pels nostres interessos. Com si alguna vegada la UGT, CCOO o la patronal espanyola haguessin parlat a favor de Catalunya. Bona prova d'això que dic ho tenim en la posició de la Solidaritat Catalana, que ha acabat fent el joc al sindicalisme espanyol donant suport a la vaga. Abans d'entrar en el circ parlamentari ja han començat a fer el trapezista. A veure si cauran abans de la primera funció...

La protesta sindical espanyola és una protesta feta exclusivament en defensa dels seus interessos, i prou. A ells tant els fa que els treballadors catalans s'empobreixin cada dia més per tal de mantenir els privilegis que tenen els d'altres indrets de l'Estat. Com tampoc no els importa que l'espoli practicat amb nosaltres estigui deixant Catalunya esquelètica econòmicament parlant.

Abans que uns companys treballadors amb els quals solidaritzar-se, per ells som simplement catalans que tenim l'obligació de pagar i callar. I prou que ens ho demostren dia sí i dia també tant els sindicats, la patronal, les dretes o les esquerres. Si, el dia 29, els espanyols volen fer vaga general, doncs que la facin, però serem molts els catalans que anirem a la feina perquè no som tan esclaus com per obeir amb els ulls clucs les consignes d'aquells que no volen ni que existim com a nació.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i
Promotor de Força Catalunya
12 de novembre 2010

L’Estat dels jueus (Theodor Herzl)

peremerono | Israel | dimecres, 10 de novembre de 2010 | 06:48h

Què és “L’Estat dels jueus” aquest llibre capital en la història del judaisme, en la difusió del sionisme? Doncs, una mena de “La nacionalitat catalana” d’Enric Prat de la Riba, o de "Nosaltres, els valencians", de Joan Fuster. Un text fundacional, fonamental, per la comprensió del fet nacional del poble jueu, i, poca broma, i una via per al seu acompliment esdevenint-hi nació (...)

El llibre és una mena de breviari on aquest hebreu nascut a Budapest, i fill de la gran burgesia, periodista, organitzador, llicenciat en Dret, formula les bases per a la resolució del problema nacional jueu: la voluntat necessària del poble hebreu, la negociació i intervenció internacional per trobar un territori i la solució.

Herzl (1860-1904), conscient de la força i durabilitat de l’antisemitisme, apunta cap a una sortida que, assegura, s’esdevindrà una colla d’anys després del seu traspàs. I n’enumera les bases, el programa, el mètode, per construir la nació jueva. Dues localitzacions apareixen com a ideals per acollir el poble de la diàspora i l’holocaust: Argentina i Palestina.

El cas és que Herzl, un any després de publicat aquest text cabdal, convoca, a Basilea, el Congrés Sionista Mundial  tot assumint la presidència de l’Organització Sionista.

El primer pas era dat: el llibre sacsejà consciències i engegà una inaudita mobilització arreu de l’orbs. Segon, el judaisme es dotava d’una estructura organitzativa eficaç, eina necessària per a l’assoliment de la fita fixada.

Com a poble que pateix l’opressió nacional i la privació d’un estat propi, “L’Estat dels jueus” constitueix per nosaltres un llibre de lectura imprescindible per conèixer l’experiència d’altres pobles anhelants, també, de llibertat.

. L’Estat dels jueus (Der Judenstaat. Versuch einer modernen Lösung der Judenfrage). Theodor Herzl. Versió catalana de Gustau Muñoz. 157  planes. Publicacions de la Universitat de València. 2009.
05 de novembre 2010

Queda molta feina bona i necessària per fer !

El caminar de la nostra independència com a Poble ja no té aturador!


Com està això de Catalunya Accio? Informa'm una miqueta? (Un català des del feisbuc)

Hola, t'ho explicaré amb poques paraules, el nostre projecte independentista, el de Catalunya Acció, té una cursa de 10 anys, fins pels volts del 2014, el que dic és de domini públic, només cal veure webs i hemeroteques.

Per assolir la Independència de qualsevol nació, àdhuc la nostra, calen diversos factors, primer que el Poble ho vulgui. Consultes, CCN, CA, LIP-DUB, ACTE DE SOBIRANIA, RCAT, SI, CAOC, 10 Milions, BIC, PDD, i mil coses més ja en són mostres palpables.

Segon cal que els polítics ho vulguin i ho compleixin primer des del Parlament i després des dels Ajuntaments fins arribar a totes les demés institucions. Estem al començament d'aquest segon pas, Rcat i SI ja estant apunt de donar-el, CA no ha pogut entrar en aquest joc electoral per diversos motius, però CA en va anunciar la necessitat, el va defensar i ha precipitat aquest pas de forma clara i constatable.

D'aquí a pocs dies Laporta i Carretero poden entrar al Parlament amb els seus compromisos de defensar i precipitar la Independència i crec que els compliran, seran fidels a parlar-ne clar, intel·ligentment i en tot moment.  Si no són fidels al seu compromís no tindran perdó i Catalunya Acció serà la primera organització política a denunciar-ho amb duresa i fer-ho saber a tothom.

El camí es fa caminant, després de les votacions i els resultats de les mateixes veurem on som en el camí de la Independència, estudiarem el terreny i decidirem l'estratègia que ens caldrà seguir per continuar l'ascensió vers la fita desitjada.

L'Independentisme ha crescut molt i entre tots hem de fer tot el possible perquè continuï creixent de forma exponencial.

Crec que podem convenir i convenim que som molts, som tots junts i aprop, però no som u. Els polítics, ni els independentistes que ara es presenten, tristament, no saben unir-se, o no volen!

Es sabrà unir el poble menut? Qui el guiarà?

Jo, el primer de tots, i els catalans reaccionem tard, després de l'error a vegades ... !

La tercera condició per la independència pot ser LA UNITAT, la coordinació d'accions, el respecte digne a les diferents faccions independentistes.

"Cap projecte no es veu viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així doncs, els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva Independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme." (Carles Muñoz Espinalt)

És la unitat la propera imatge motivacional que ha de projectar, amb més força encara, Catalunya Acció?

Com més imatges motivacionals de la nostra independència com a Poble escampem i projectem, tots els catalans i grups catalans sensibilitzats, més gent s'hi sumarà, més ens aproparem a la Independència, més n'anorrearem tots els obstacles.

Som molts, som tots els independentistes, siguem u! doncs!

-----------------

Gràcies, la teva pregunta m'ha obligat a explicar-me.
A la teva disposició,
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
29 d’octubre 2010

Comiat propi de Joan Solà als seus lectors i per extensió a tots nosaltres els catalans.

Adéu-siau i gràcies!
Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.
 
La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col.legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col.legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.
 
Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.
 
Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Joan Solà i Cortassa
 
 

Fotografia de Joan Solà en l'Acte Final de la Manifestació
dels 10 Mil a la Ciutat de Brussel·les.


Joan Solà, ara fa gairebé un any coincidint amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, va comparèixer al Parlament de Catalunya i va demanar als diputats que emprenguessin accions per tal que el poble català no se sentís subordinat a cap altre.

També coincidint amb el premi d'Honor, va publicar el llibre 'Plantem cara'
entre més coses hi va dir: 'Ens hem de plantejar seriosament qui som, què volem ser, cap on anem i com ho hem d'aconseguir. Des de la transició observo que els polítics esquiven de plantejar-se les coses amb realisme. I llancen aquella frase que a mi em produeix una revolució interna, que és que aquí hi ha pau lingüística. Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística; aquí el que hi ha és una part de la societat que viu precisament angoixada per la lingüística, i els altres no tenen aquesta angoixa perquè nosaltres cedim'.
 

Ni oblidem ni perdonem

Arxiu del blog